Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 de novembre del 2012

La dinàmica del mercat de treball valencià des de l’inici de la crisi

La publicació d'Intersindical Valenciana "Quaderns sindicals del País Valencià" va publicar el passat octubre un article meu (pàgina 6) en el que descric quina ha estat la dinàmica de destrucció d'ocupació en el mercat de treball valencià els darrers anys. Reprodueixo el text a continuació:

La degradació del mercat de treball valencià ha sigut, sens dubte, la conseqüència més alarmant dels efectes de la crisi econòmica. L’atur afecta directament les economies domèstiques, ja que redueix les fonts d’ingrés familiar, i alhora l’economia nacional, en la mesura que aquestes famílies no consumeixen tant. Però també té altres efectes en l’àmbit social i psicològic dels individus, els grups i les col·lectivitats. En la societat actual l’ocupació no és solament un factor de la producció, sinó un valor social que vertebra de manera important l’estructura de les comunitats humanes.

Farem un breu repàs descriptiu de com ha sigut aquest procés de degradació del mercat de treball valencià. Intentarem fer una comparació en paral·lel de l’evolució d’aquests mateixos indicadors a escala europea i espanyola.
Taula 1

L’any 2006 hi havia en el conjunt de la Unió Europea (UE) 211 milions de treballadors. En aquell mateix moment, a Espanya treballaven 19 milions i mig de persones i un poc més de dos milions al País Valencià (Taula 1). Al final de l’any següent començava la crisi econòmica que encara suportem. En 2009 ja era evident la caiguda d’ocupació tant a Espanya com al País Valencià, encara que la UE no només mantenia estable el nombre total de treballadors, sinó que l’augmentava lleugerament. L’any passat la situació era que mentres que la UE mantenia el conjunt de treballadors en pràcticament la mateixa xifra que cinc anys abans, Espanya perdia un 8% de treballadors i el País Valencià, un 12%.
Taula 2
Un indicador sintètic d’aquestes magnituds absolutes és la taxa d’ocupació. D’aquesta manera podem comparar territoris de grandàries diferents (Taula 2). La taxa d’ocupació (la proporció de persones ocupades sobre el total de la població activa) era pràcticament igual a Espanya i a la UE, i 10 punts menys en el cas valencià (Nota al peu 1). En 2011 la degradació del mercat de treball valencià i espanyol respecte de l’europeu és palés. L’any 2006 vora 20 milions d’europeus es trobaven en l’atur (Taula 3). Aquesta era també la situació laboral d’1,8 milions d’espanyols i quasi dos-cents mil valencians. Cinc anys més tard, les dades són impactants. A la UE hi ha més de 23 milions de persones en l’atur (un increment respecte de 2006 del 20%). A Espanya s’ha arribat (i ara també sabem que superat) la barrera dels 5 milions (un 170% més des de 2006). En el cas valencià trobem el major augment, havent arribat a superar els sis-cents-mil aturats (un augment del 200% des de 2006). El cas espanyol sobre el conjunt d’Europa és gravíssim, ja que representa el 20% del total de l’atur a la UE. L’atur valencià sobre el del conjunt de l’estat representa el 13%.

Taula 3
Taula 4

Finalment, la taula 4 mostra la taxa d’atur, per comparar millor entre els territoris que estem comentant. En 2006 les taxes d’atur tant a Europa com a Espanya i el País Valencià no eren excessives –encara que tampoc baixes–, però, el més destacable: eren molt similars. Estàvem, doncs, en una situació de “convergència” respecte al mercat de treball europeu. Només tres anys després, no sols s’ha disparat l’atur espanyol i valencià, sinó que s’han incrementat les diferències: l’espanyol supera en 9 punts l’europeu (el dobla) i el valencià supera 3 punts l’espanyol. En 2011 aquestes distàncies encara han augmentat més, Espanya avantatja en 12 punts Europa (el triplica). En el cas valencià es mantenen els tres punts de diferència respecte a l’atur espanyol.

Aquestes xifres no són només un indicador, un símptoma, sinó que darrere s’hi amaga el drama de les persones i famílies que han perdut el seu lloc de treball. S’han mostrat dades generals, però hi ha col·lectius concrets especialment colpejats per l’atur o la precarietat laboral, com els joves, les dones, les persones amb baixa qualificació, els treballadors de més edat o els aturats de llarga durada.

Quina és la raó per la qual s’ha destruït més ocupació al País Valencià que a Espanya i, sobretot, Europa? És possible revertir la situació? Quines possibilitats hi ha que es torne a crear ocupació i es reduïsca l’atur?

La majoria d’autors coincideixen que el model productiu valencià, compartit en gran part amb l’estat, basat en un ús extensiu de ma d’obra poc qualificada, salaris baixos i falta d’ús de tecnologies i de valor afegit en els seus productes i serveis, ha sigut la raó de la ràpida destrucció d’ocupació. Les polítiques d’ocupació i les reformes laborals dels darrers anys no han contribuït en absolut a superar aquest model productiu i, en arribar la crisi, les empreses valencianes s’han ressentit molt més que en països d’Europa més avançats.

Les polítiques econòmiques a tots els nivells han apostat per una austeritat que l’únic que farà serà que es retraga el creixement econòmic. En canvi, només reactivant l’economia, però des d’un model més social i sostenible, es pot crear ocupació.



FONTS: Eurostat, Comité Econòmic i Social de la Comunitat Valenciana i elaboració pròpia.

(Nota al peu 1)
Les fonts estadístiques per a elaborar aquest article són diverses, la qual cosa pot introduir diferents metodologies que poden portar a apreciacions incorrectes. En aquest article, les dades de la UE-27 i de l’Estat espanyol procedeixen d’Eurostat, mentre que les del País Valencià s’han extret del Comité Econòmic i Social. En el cas valencià, cal denunciar la falta de dades estadístiques publiques de qualitat per part les entitats que en són responsables per llei, com l’Institut Valencià d’Estadística o el Servef. Però aquest tema el deixarem per a una altra ocasió.





dimarts, 24 de juliol del 2012

La crisi social

Reprodueixo el meu text publicat en la web de la Fundació NEXE el 23/07/2012:

Aquesta crisi econòmica a què sobrevivim és una crisi econòmica i ètica, que ara està derivant ràpidament cap a una crisi social. És una crisi econòmica per l’esclat de les bombolles financera i immobiliària, en un context de pèrdua de control dels estats sobre l’economia mundial a favor d’interessos econòmics corporatius.

És una crisi ètica, perquè precisament les decisions polítiques i econòmiques s’han pres, a tots els nivells —local, regional, estatal i mundial— donant l’esquena a un conjunt de valors suposadament de referència per a les societats democràtiques: democràcia, justícia social, igualtat, solidaritat.... De fet, estan recollits explícitament en les lleis i constitucions de les principals democràcies occidentals. Ben al contrari, sembla que els principis rectors d’aqueixes decisions han estat més aviat els seus contraris: egoisme, cobdícia, corporativisme, competitivitat, autoritarisme...

Com a conseqüència, la crisi social en la qual ha desembocat la crisi econòmica i ètica mereix a partir d’ara la nostra major atenció i preocupació. La gestió política interessada (defensora d’interessos que no són els públics, els de tots), la mala gestió pública i la corrupció ens porten cap a un empobriment general de la societat: tancament d’empreses i caiguda de l’activitat econòmica, atur desbocat, caiguda de la renda, desmantellament dels serveis públics... I ens porten també cap a un trencament social.

Els elements d'aquesta crisi social són múltiples. Cada cop es desconfia més de la classe política que ens ha portat a aquesta situació, i això suposa, conseqüentment, una perillosa desconfiança en el propi sistema democràtic. Les estructures familiars de suport enfront dels problemes econòmics s’han afeblit per la pròpia dinàmica de modernització social de les darreres dècades. El teixit associatiu s’ha estancat en un model d’entitat prestadora de serveis, alimentada per subvencions públiques, deixant de banda la funció de via de participació ciutadana, d’interlocutor crític amb els poders públics. La individualització de les relacions laborals i un cert conformisme dels sindicats han afeblit el poder col·lectiu dels treballadors. Així tenim com a resultat una societat més dèbil, en una posició més difícil a l’hora d’encarar els interessos econòmics corporatius globals que se li enfronten.

La solució exigeix reconstruir eixe teixit social, des de la mateixa base social. Les campanyes pseudopopulars dissenyades des de les noves ferramentes de màrqueting polític a Internet, poden ser cridaneres i crear o activar emocions i motivacions compartides, però no sorgeixen d’iniciatives amb una base social àmplia, no es transformen directament en acció real. O almenys no amb la intensitat necessària. Hi ha també honroses excepcions, però són minoritàries i no són capaces de mobilitzar a grans conjunts de la societat. El teixit cívic es troba en un perillós estat vegetatiu del qual només pot eixir si recupera la seua funció de via de participació ciutadana, d’escola de democràcia.

dijous, 7 d’abril del 2011

Sindicalisme al País Valencià

Ahir vaig tindre la sort de presentar a Vicent Maurí, portaveu d'Intersindical Valenciana, en la conferència que va donar en la Universitat de València sobre el desenvolupament i situació actual del sindicalisme al País Valencià, en el marc del Seminari d'Idees Valencianistes que organitza l'ACV Tirant lo Blanc i el BEA.

Maurí, mestre d'escola, professor d'institut i amb una ampla trajectòria sindical en l'STEPV i ara com a portaveu d'Intersindical, va fer un repàs de la història del sindicalisme al nostre país: des de la revolució industrial i els primers sindicats anarquistes i de base cristiana; la dictadura de Primo de Rivera, que va suposar la il·legalització de la CNT i -curiosament- l'expansió d'UGT; passant per la Guerra Civil, amb la repressió dels moviments sindicals i la imposició del sindical vertical; la "transició democràtica" i l'oficialització d'UGT i CCOO com a -pràcticament- únics representants de les persones treballadores en el diàleg social; fins als nostres dies, amb el descrèdit del sindicalisme que -precisament- ha portat la connivència de les principals centrals sindicals espanyoles, no ja amb un partit polític en particular, si no amb el govern de torn de l'estat i l'administració mateixa, com un element més d'aquesta en lloc d'un instrument de reivindicació i defensa dels drets de les persones treballadores.

Maurí va comentar el panorama actual del sindicalisme al País Valencià, amb preponderància de les organitzacions espanyoles UGT i CCOO, lamentant que no tingueren èxit les propostes pròpies, com sí va ser en canvi el cas a Euskadi o Galicia. Va continuar amb la història de l'STEPV, la més recent creació d'Intersindical Valenciana, i l'explicació del model d'aquesta aposta sindical, ben diferent de les majoritàries, pel seu funcionament més horitzontal i participatiu -assembleari- i adscripció nacional valenciana.

Finalment va comentar com l'actual crisi econòmica està afectant al mon del treball, així com les propostes d'Intersindical al respecte. En aquesta línia, em va semblar molt interessant la seua proposta d'un Marc Valencià de Relacions Laborals. La Generalitat ha d'assumir les competències que, fins ara, es reserva el govern de l'Estat en matèria laboral: seguretat social, salut laboral, negociació col·lectiva, representació sindical, pensions, salaris, calendari laboral...

Com no, la xarrada va acabar amb un animat debat, que esperó que aquest tipus d'activitats que organitzem des del Tirant afavorisquen el seu trasllat al conjunt de la societat valenciana.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Salaris i competitivitat

Avui mateixa l'INE publica l'Enquesta Anual de Costos Laborals. Aquesta estadística complementa la de caràcter trimestral que també elabora aquest organisme, i te com a objectiu conèixer els costos laborals mitjans anuals per treballador i el detall d'aquests costos (una part és el salari, l'altre les cotitzacions de l'empresa, etc...).

Les dades facilitades per l'INE permeten comparar l'any 2008 i 2009, a més d'entre comunitats autònomes. En la següent taula podeu vore una síntesi del cas valencià, comparat amb les regions de referència, Catalunya i Madrid.



El primer que crida l'atenció és que hi ha un augment dels costos salarials entre 2008 i 2009. Com és possible això si han estat dos anys de crisi econòmica? Bàsicament hi ha dos causes. Per una banda, les indemnitzacions per acomiadament realitzades per les empreses estan comptabilitzades en aquesta estadística com a costos laborals -lògicament-, calculant-se la mitjana entre els treballadors que queden en l'empresa. Per una altra banda, en la mesura que la crisi ha afectat sobre tot a treballadors menys qualificats, amb menors salaris, precisament els treballadors que queden ocupats tenen majors salaris, el que suposa majors costos per a les empreses. És d'esperar que aquests costos deixen de pujar sensiblement en el moment que tant la destrucció d'ocupació com els acomiadament disminuïsquen de manera important.

Una altra dada interessant és el fet, ja comentat en aquest blog, que els salaris al País Valencià són sensiblement inferiors a la mitjana espanyola. En aquest cas he decidit comparar amb Catalunya i la comunitat de Madrid, anomenant a aquestes "regions de referència". D'ara en endavant procuraré fer la comparació amb les regions de referència en lloc d'amb el conjunt de l'estat espanyol. La raó és que si el que es vol és el desenvolupament econòmic del país, millor tindre com a model de comparació a les regions riques. És el mateix que quan a nivell europeu les comparacions es fan amb Alemanya, Regne Unit o França, o a nivell internacional, amb el conjunt de països rics, per exemple, de l'OCDE. Ja em disculpareu aquest parèntesi, però en algun moment m'havia d'explicar (o justificar).

Com a conclusió, per una banda queden constatats una vegada més els baixos salaris (i per extensió, la baixa renda) valencians. Però, en l'actual context de crisi econòmica, aquests baixos salaris poden interpretar-se, pot ser, com un atractiu que fa que el nostre país siga més interessant a l'hora d'ubicar noves empreses.

dijous, 24 de juny del 2010

Algunes dades més sobre la mala situació de l'economia valenciana

Caja España publica mensualment un informe de conjuntura sobre el mercat laboral espanyol, comparant dades molt interessants a nivell autonòmic.

Permeteu-me que us faça cinc cèntims de les dades que fan referència al País Valencià en el darrer butlletí publicat.

La caiguda interanual en el PIB valencià entre 2008 i 2009 va ser del 4,3%, la penúltima pitjor dada entre les comunitats autònomes, només superada per Aragó. Una dada preocupant, donat que la riquesa per capita dels valencians es situa molt per baix de la mitjana espanyola: 2.500 € de diferència (22.886€ front a 20.259). Podem contrastar aquesta dada també amb els salaris, que en el cas del País Valencià són inferiors a la mitjana espanyola. Per sectors, va ser la indústria qui més va contribuir a la caiguda del PIB valencià, ja que va presentar una caiguda ni més ni menys que del 15,1%, mentre que la construcció va caure un 6,2%, l'agricultura un 3% i els serveis un 1,6%.

Quan al mercat laboral, el País Valencià es troba al capdavant del tren... de la destrucció de llocs de treball, junt amb altres regions com Catalunya, Múrcia, Canàries i Andalusia. Estranys companys de viatge, els primers tradicionalment locomotores de l'economia espanyola, els altres territoris pobres.

Dades molt negatives, i per desgràcia no només no és veu una millora dels indicadors econòmics ni d'ocupació. Ni tant sols es veu que les administracions públiques prenguen mesures per reformar el model productiu ì enfocar el futur econòmic cap a nous sectors.

Recentment el govern espanyol ha aprovat la reforma del mercat laboral, encara que els experts no veuen ni un canvi en profunditat ni esperen una incidència espectacular en la millora de l'ocupació. I és que les mesures sobre el mercat de treball (contractacions, bonificacions i subsidis) no són més que accions conjunturals (asimptomàtiques, si em permeteu l'expressió). La principal manera de crear ocupació és recuperar el creixement econòmic.

dimarts, 12 de gener del 2010

L'ocupació: un repte immediat per a l'economia valenciana

Des de l'estiu de 2007 vivim una crisi econòmica que pel seu abast, impacte i durada està tenint conseqüències greus en els governs, les empreses i les famílies. La destrucció d'ocupació és una de les conseqüències més indesitjables de l'actual daltabaix econòmic. L'atur afecta a les economies domèstiques, al reduir les fonts d'ingrés familiar, i a l'hora a l'economia nacional, en la mesura que aquestes famílies redueixen el seu nivell de consum. Però també te altres efectes, en l'àmbit social i psicològic dels individus i els grups. En la societat actual el treball no és només un factor de la producció, si no un valor social que vertebra --encara-- de manera important l'estructura de les societats humanes.

Anem a veure, breument, la dinàmica de destrucció d'ocupació viscuda al País Valencià, causa d'un important empitjorament de l'economia i les condicions de vida de les famílies.

En els darrers anys la taxa d'activitat (el percentatge de persones en edat i disposició de treballar) ha experimentat un creixement important i continuat (del 54% en el darrer trimestre de 1999 al 61,3% en el tercer d'enguany), gràcies sobre tot a la incorporació de la dona al mercat laboral i a l'arribada de treballadors estrangers . Aquest augment contingut a continuat just fins al tercer trimestre d'enguany. Quan a finals de 2006 i principis de 2007 comença a aturar-se la creació d'ocupació i a augmentar l'atur, el fet que continue augmentant la taxa d'activitat contribueix a un seriós empitjorament de les dades d'ocupació.

La primera dada que demostra la greu situació del mercat laboral valencià és la taxa d'atur del 22% (dades del tercer trimestre de 2009), que ens situa dos punts per dalt de la mitjana espanyola.

Quant a l'efecte de la desocupació entre homes i dones, tradicionalment tant la taxa d'activitat com la d'ocupació femenina son menors que les masculines, a més de presentar també un major atur. El cas valencià és similar, encara que en la taxa d'atur s'inverteixen els papers, presentant els homes un valor superior al de les dones (22,8% front al 20,8%). La gran destrucció d'ocupació en el sector de la construcció -majoritàriament masculí- explica açò.

L'atur juvenil (40,7%) és també un problema greu en la societat valenciana, doncs quasi dobla el de la població general.

La immigració ha estat un element central inqüestionable en el ràpid creixement econòmic de la darrera dècada. El dinamisme econòmic ha permès integrar ràpidament aquesta gran afluència de ma d'obra sense crear atur. Però ara mateix la situació ha canviat. Per la pròpia naturalesa de la immigració --majoritàriament homes en edat de treballar-- aquest col·lectiu presenta taxes d'activitat (74,6%) i ocupació (51%) superiors a la mitjana de la societat valenciana (61,3% i 47,8%). En canvi, l'atur és molt superior (31,6%).

Aquest breu anàlisi de la situació del mercat laboral valencià ens ha de fer comprendre la necessitat de prendre la iniciativa per a la creació d'ocupació. Aquesta no serà immediata ni fàcil, però cal crear les condicions per a la creació dels futurs llocs de treball en quantitat i de la qualitat suficients.

Evidentment, cal emmarcar la creació d'ocupació al País Valencià dins l'Estratègia de Lisboa de la Unió Europea, l'objectiu de la qual és convertir l'economia de la Unió en "l'economia del coneixement més competitiva i dinàmica del mon, abans de 2010, capaç d'un creixement econòmic durador acompanyat per una millora quantitativa i qualitativa de l'ocupació i una major cohesió social". Com veiem, l'ocupació és situa com un dels elements centrals d'aquesta declaració, encara que és segur que la temporalització inicial considerada serà impossible de complir.

Dins aquesta estratègia s'aposta pel concepte de flexiseguretat com a model de política d'ocupació i protecció social basat en tres pilars: la flexibilitat a l'hora de contractar i acomiadar, l'alta protecció social per als aturats, i una política de formació i reinserció laboral molt activa. No està clar que l'economia valenciana complisca els requisits necessaris per al funcionament desitjat d'un model com aquest. Ens estem referint a majors impostos, major mobilitat laboral, major nivell de formació dels treballadors i sectors d'activitat més dinàmics, basats en l'I+D+i.

Complementàriament, cal abordar el problema de la creació d'ocupació des d'una perspectiva territorial, donant protagonisme als àmbits locals i regional. La realitat valenciana, també la seua història i tradició econòmica --pimes, clusters territorials...--, facilita aquesta estratègia.

En la mesura que creiem en les entitats locals i comarcals com agents protagonistes del desenvolupament econòmic i la creació d'ocupació, altres realitats que afecten a aquests agents són claus, com per exemple la falta d'infraestructures que vertebren el país o els dèficits de finançament dels ajuntaments. No voldríem deixar de citar-les, encara que no és objecte d'aquest article entrar en els detalls.

L'interès en crear nous llocs de treball ha de articular-se amb la possibilitat potencial de de certes activitats econòmiques de generar realment ocupació. Ací ens trobem amb el concepte que ja ha esdevingut tradicional/habitual de jaciment d'ocupació. Quin sentit tindria invertir fons públics per a l'ocupació en activitats tradicionals, madures, amb poca capacitat d'expansió o inclús en clara disminució d'importància en quant a generació de riquesa o ocupació?

En tot cas, es evident la necessitat d'articular les accions les accions d'inserció laboral amb les altres mesures econòmiques de desenvolupament, no quedant les accions d'inserció com merament assistencials.

Acabant ja, els analistes econòmics pareixen d'acord en reclamar un canvi real en l'estructura productiva valenciana que assegure en el futur una major estabilitat tan econòmica com en el mercat laboral. Aquest canvi en els sectors productius, ha de posar l'accent en la producció de bens i serveis atractius als mercats exteriors, amb valor afegit. Ha d'haver una aposta per la investigació i la innovació, que de retruc, i amb el protagonisme de les universitats, contribuïsca a augmentar la transferència de coneixement al teixit empresarial. Tots aquests canvis demanden una millora de la qualificació del capital humà, incloent tant la formació dels treballadors com la dels responsables empresarials. En definitiva, caldrà trobar les respostes que han de demostrar el caràcter dinàmic, modern i europeu de la societat i economia valencianes.

Publicat a La Veu de Benicarló en dos parts el 4 i l'11 de desembre de 2009

dimarts, 29 de desembre del 2009

Amb Camps, sense govern i sense lideratge

Llegeixo la següent notícia a El País: Camps acepta liderar el cambio de modelo que plantea la patronal: "Francisco Camps, presidente de la Generalitat, aseguró ayer sentirse 'orgulloso' de que los responsables de la Confederación Empresarial Valenciana (CEV) le encomendaran el liderazgo del tránsito de la economía valenciana hacia un nuevo modelo productivo más sostenible y más flexible."

La proposta dels empresaris és molt interessant, caldrà vore si el Consell és capaç de fer-la seua i liderar com cal un canvi en l'economia valenciana. Precisament el que li cal al País per a sortir d'aquesta greu crisi és un govern que governe i uns líders polítics que lideren, cosa ara mateixa totalment inexistent. M'explico, el Consell i el seu president (que és el president de tots els valencians) estan desapareguts: el cas Camps (Gürtel, diuen a Espanya) els ha deixat ben fora de joc. Ara mateixa no hi ha ningú al timó del govern, just quan ens trobem en mig d'una tempesta que pot afonar l'economia i la societat valencianes. Personalment no cofio en absolut que l'actual govern del PP siga capaç de solucionar cap dels greus problemes que actualment ens afecten als valencians. Tampoc es veu relleu polític a curt termini. He de confesar que em sorprén que l'única alenada d'aire fresc en el ranci panorama polític i econòmic valencià vinga de mans dels empresaris. Bé, ells tenen els quartos i poden decidir en la campanya electoral de quin partit polític o senyor posen diners per a que siga el proper govern i president de la Generalitat. Senyors empresaris, vista l'experiència dels darrers anys, trien amb seny.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Atur: un repte immediat per a l'economia valenciana

En el darrer número de la revista Tot Tirant apareix un article meu sobre el problema de l'atur al País Valencià i per on deurien anar els tirs per a la recuperació de l'ocupació.

divendres, 6 de novembre del 2009

Més arguments: la destrucció d'ocupació ha afectat sobre tot als treballadors menys qualificats

Ahir publicava Eurostat un nou comunicat de premsa sobre l'impacte de la crisi econòmica en el mercat laboral. Breument, aquestes són les principals conclusions:
  • La caiguda de l'ocupació en Europa (1,9%) ha estat menor que la contracció de l'activitat econòmica (4,9%).
  • En Espanya ha passat el contrari, la caiguda de l'ocupació ha estat del 7,1%.
  • Una de les causes d'açò ha estat la reducció d'hores treballades i l'augment del treball a temps parcial.
  • Els treballadors han resultat afectats de manera diferent en funció del seu nivell de formació.
  • Açò sí es compleix en Espanya, fins i tot de manera més accentuada.
Ací podeu trobar l'informe complet.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Espanya continua entre els països europeus que destrueixen més ocupació

Letònia en primer lloc (amb un increment interanual de la desocupació del 13,1%), Estònia en segon lloc (10,2%) i Espanya en la tercera posició (7,1%). Aquest és el lamentable pòdium que ha fet públic avui Eurostat, l'agència europea d'estadística, per donar a conèixer la situació del mercat laboral europeu en el segon trimestre de 2009.

Espanya ha passat, en els dos anys que dura l'actual crisi econòmica mundial, de ser el país europeu que creava més ocupació, a trobar-se situat entre els que més ràpidament omplien les llistes de l'atur. La baixa qualificació del capital humà espanyol, la importància del consum intern front al sector exterior i la bombolla immobiliària ens han portat a aquesta situació. No ens enganyem, polítics, economistes, empresaris i ciutadans vivíem en un núvol que finalment - com era d'esperar - s'ha fet fonedís.

A més, aquesta publicació d'Eurostat coincideix també amb l'informe de la Comissió Europea que afirma precisament que Espanya serà dels darrers països de la Unió Europea en sortir de la crisi. Sabem ja que Alemanya i França sí estan capgirant el decreixement de la seua economia. Quan el motor d'Europa estiga en marxa, nosaltres podrem començar a créixer, de les seues molletes.

I el País Valencià? Breument, els indicadors econòmics més importants ens situen pitjor que la mitjana espanyola: salaris, endeutament de les famílies, atur...

Resulta sorprenent que en unes declaracions recents la patronal valenciana pronosticara que l'atur superaria el 20%. Senyors empresaris valencians, quin és el seu marc d'anàlisi? Ací al País Valencià estem ja a un 21% d'atur.

No hi ha brots verds encara en els camps valencians, més be soques socarrades.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Crisi econòmica, atur universitari i futur econòmic

L'efecte més greu que està tenint l'actual crisi econòmica en les societats desenvolupades i en el nostre entorn més immediat és, sense dubte, un important creixement de l'atur, que en el País Valencià sembla és especialment greu. Les causes d'aquest augment tant accelerat de la desocupació --quant precisament l'economia valenciana havia estat creixent els darrers anys de manera ininterrompuda durant un període de temps prolongat-- les trobem en els següents factors: molta de l'ocupació que s'havia creat els darrers anys era de baixa qualitat: treballadors poc qualificats i amb un perfil d'ocupabilitat molt baix; les respectives crisis en els sector financer i immobiliari, que han fet que els acomiadaments en aquests sectors hagen estat molt nombrosos; la caiguda de la confiança en la situació econòmica per part tant de les empreses com dels consumidors, que ha provocat una retracció en l'esforç empresarial i una caiguda del consum per part de les famílies, la qual cosa ha provocat l'alentiment del creixement econòmic i per tant la necessitat d'acomiadaments, o be per la mateixa incertesa de futur en si o per que realment l'activitat de les empreses a caigut i s'han fet necessària la reducció de plantilles.

Els països més desenvolupades es recolzen en el potencial del seu capital humà per a mantenir-se al capdavant de la innovació tecnològica i maximitzar la productivitat de les seues economies. És evident que el País Valencià no ha estat precisament paradigma d'açò en la seua història recent. El creixement econòmic valencià dels darrers 50 anys s'ha basant fonamentalment en la bona relació entre qualificació del seu mercat de treball i baixos costos laborals. Ací venien les empreses industrials del primer mon a instal·lar les seus grans centres de producció (automòbil, petroli, química...). En aquest període, el turisme també ha suposat una font de riquesa per al país i, a més, del creixement de la construcció d'habitatge residencial hem arribat al creixement immobiliari fora de control que hem viscut els recents anys. A tot açò hem de sumar sectors industrials claus i molt localitzats --clusters-- els quals hem assumit amb una falsa seguretat que constituïen el model econòmic valencià tradicional, de tota la vida.

En els darrers 10 anys, molt abans que començara tan sols a albirar-se l'actual crisi, hem assistit a la pràctica desaparició de la indústria tèxtil i del calcer i sembla que només el taulell ha estat capaç d'anar adaptant-se als canvis, encara que falte vore com se'n sortirà de la situació actual.

Paral·lelament, el sistema educatiu, que ha de proveir de capital humà a eixa economia basada en la innovació tecnològica i la productivitat, presenta les dades de fracàs escolar més altes de l'estat espanyol. I les universitats, que haurien de liderar --a falta d'altres lideratges-- tant la creació de capital humà com de la innovació tecnològica, veuen disminuir tant els estudiants matriculats, com els graduats i també el finançament públic (el finançament privat ha estat sempre molt baix).

No és la meua intenció ací ser exhaustiu ni detallat en aquestes explicacions, que només volen ser introductòries al tema que realment vull exposar: com està afectant aquesta crisi i augment de l'atur als titulats universitaris?

La afirmació de que la universitat és una fàbrica d'aturats es una afirmació tant coneguda i acceptada per empresaris, mitjans de comunicació i societat en general, com falsa. És d'eixes afirmacions que de tant de repetir-se semblen certes, a pesar del que han demostrat multitud d'investigacions que han abordat aquest tema.

El cert és que tots els estudis i registres de dades (qualsevol ho poc verificar tant sols entrant en la web de l'Institut Valencià d'Estadística: www.ive.es) demostren que les taxes d'activitat i d'ocupació són més altres entre els universitaris que entre la resta de la població, i que les taxes d'atur són més baixes.

El mes passat es van fer públiques des dades de l'Enquesta de Població Activa del darrer trimestre de 2008, posant-se en evidència el fort impacte de la crisi sobre l'ocupació que ja vaig comentar la setmana passada. M'ha semblat interessant fer una gràfica que mostre les taxes d'atur generals i dels titulats en els darrers anys del quart trimestre de l'any (2005, 2006, 2007 i 2008). A més, he afegit la relació entre l'atur universitari i el general, o el que és el mateix, quin percentatge de l'atur general suposa l'universitari. Açò es pot vore en la figura següent.

Entre 2006 i 2007, mentre que l'atur augmentava entre el total de la població activa (del 8% al 9%), era ben evident que disminuïa entre els titulats universitaris (del 6,9% al 6,3%); senyal que la crisi ja començava a mostrar els primer símptomes i que els titulats ho estaven resistint millor que la resta de població en condicions de treballar. Durant 2008 es produeix l'entrada del tot en la crisi econòmica, amb un augment del atur entre el quart trimestre de 2007 i el mateix moment de 2008 de 5,85 punts en la població general, que només és de 2,1 punts entre els universitaris. Si en el quart trimestre de 2005 l'atur entre els titulats universitaris era el 86,25% de la xifra de l'atur entre la població general, el quart trimestre de 2008 aqueix és només el 56,57%. Durant la crisi s'ha destruït proporcionalment menys ocupació entre els titulats universitaris que entre el total de la població activa.

En aquest moment, quan encara no es pot saber quan començarà a deixar-se de destruir ocupació i ni tan sols quan començarà a crear-se'n, i molt menys si podrem tornar a les dades relativament positives dels darrers anys, sembla ben clar que els titulats universitaris estan resistint millor la crisi que els treballadors amb altres nivells de formació.

Es podrà recuperar en el futur l'ocupació destruïda durant 2008? Prefereixo fer la pregunta d'una altra manera: Seran els mateixos sectors econòmics que van crear tanta ocupació els primers anys del segle XXI els que tornaran a crear-ne desprès d'aquesta crisi? Sembla prou evident que no. Ni les indústries tradicionals de l'automòbil i del petroli, íntimament relacionades, ni la construcció sembla que tornaran a tenir l'espenta que han tingut els darrers 10 anys. Algunes veus als països industrialitzats, i sembla que el govern Obama va en eixa línia, apunten cap a una reconversió industrial global, que passaria per desenvolupar noves fonts energètiques menys contaminants a l'hora que nous mitjans de transport, el que comportaria un augment de la demanda de ma d'obra més qualificada. Vegem-ho amb un exemple concret. Una possibilitat --entre altres-- per a sortir de la crisi seria la substitució del parc mundial de vehicles amb motor d'explosió per nous models, desenvolupats gràcies a la innovació tecnològica, noves formes de producció i noves fonts energètiques. El País Valencià deuria estar preparat –en capital humà, científic i inversor-- per a participar en el grup de països i regions que lideren aquest canvi.


Publicat a La Veu de Benicarló en dues parts el 13 i 20 de febrer de 2009

dimarts, 27 de gener del 2009

Dinerets

El passat cap de setmana vaig anar a donar una volta per la Fira de Sant Antoni –collons, quin fred!– i vaig poder vore com estaven quedant les obres de l'Avinguda Catalunya. Per a deixar-la més o menys com estava, i tenint en compte que hi ha molts altres carrers de Benicarló en pitjor estat, pot ser no calia haver fet eixa remodelació. Si l'Ajuntament de Benicarló vol emprendre de veritat obres de renovació de tots els vials de la ciutat, pot ser aquest 2009 tindrà l'oportunitat de fer-ho. Seria possible gràcies a l'arribada de fons extra des del govern central: per una banda, el govern de Madrid ha aprovat un fons extraordinari per als ajuntaments amb motiu de la crisi econòmica. Per una altra banda, enguany s'aprovarà un nou model de finançament per a les regions i nacions de l'estat espanyol que sembla que suposarà un augment dels diners que vindran al País Valencià.

Pel que fa al fons extraordinari per als municipis, no serà fàcil traure-li el major profit possible. Les condicions per a rebre les ajudes no són precisament fàcils de complir: projectes nous mai abans pressupostats i de la màxima urgència d'execució. Un ajuntament previsor és difícil que tinga projectes urgents sense planificar a més curt o llarg termini. L'actual consistori, a més, presenta un ampli currículum de mala gestió que fa presagiar un mal aprofitament d'aquesta convocatòria de subvencions. Pel que se, molts tècnics i regidors d'ajuntaments valencians s'han quedat sense vacances aquest Nadal per poder presentar aquests projectes abans del fi del termini, a mitjans de gener.

Per una altra banda està el nou model de finançament. Sembla que el president Camps aconseguirà una millora de les xifres gràcies al reconeixement per part de Madrid de l'augment de població que el país ha experimentat els darrers anys (i açò hem d'agrair-ho als estrangers que han vingut a treballar i viure a la nostra terra). Encara que dubto que aquest augment solucione el deute històric que l'estat espanyol té amb el País Valencià, l'increment en el flux de diners per als municipis pot ser considerable, sempre i quant el forat negre del deute generat pel govern del PP a la Generalitat Valenciana no ho xucle i ho deixe en no res.

Caldrà estar atent al que va passant tant a nivell estatal com nacional i municipal per vore si aquest 2009 ens toca passar la crisi “amb el cul a l'aire” o, per contra, el PP valencià i benicarlando és mínimament capaç d'assegurar uns dinerets extra amb els que sortejar la crisi.

Publicat a La Veu de Benicarló el 23 de gener de 2009

-------

PD: ja em perdonareu, aquest article està escrit originàriament per a aparèixer el 16 de gener en La Veu, però per causes alienes a la meua persona es va retardar una setmana. I com que j0 desprès m'espero uns dies més a penjar els articles al blog, doncs la cosa s'ha retardat encara més.


divendres, 17 d’octubre del 2008

Individualitzar guanys, socialitzar pèrdues

Aquests dies la premsa i els mitjans venen carregats d'informació que intenta explicar l'origen (1 i 2) d'aquesta crisis econòmica que ja se'ns ha tirat a sobre, a més de preveure la seua intensitat, durada i fórmules de solució. Sembla ser que els Estats Units d'Amèrica ja han mostrat el camí que els governs del mon econòmicament desenvolupat hauran de seguir: la injecció de quantitats mil milionàries d'euros per tapar el forat que ha creat la vaporització d'uns productes financers que han resultat ser poc més que això, vapor, fum.

Aquest és el curiós model capitalista que estem vivint, com deia no se qui aquests dies, els darrers anys de grans guanys els beneficis s'han individualitzat per a uns pocs, mentre que ara les pèrdues es socialitzen, es reparteixen entre el total dels ciutadans, hagen participat o no en aquells guanys i tinguen responsabilitat o no en les males pràctiques financeres que ens han abocat a la crisi.

D'ací a cinc o sis anys, quan els mercats s'hagen recuperat i tornen els guanys, recuperarà la societat l'actual "inversió"? Aplicaran els governs del moment impostos especials per a que les empreses tornen als ciutadans els diners que ara els estem deixant per a que tapen el forat? Possiblement molts de vosaltres que estigueu llegint aquestes línies pensareu que això no passarà. Pot ser, però deuria passar. De fet, ja fa uns anys que les organitzacions a favor de models de desenvolupament econòmic mundial sostenibles defensen l'aplicació de taxes als moviments internacionals de divises, com per exemple la Taxa Tobin. Deurem de ser nosaltres, els ciutadans, els que exigim als nostres representants polítics l'aplicació d'aquest tipus de mesures.

Publicat a la Veu de Benicarló el 10 d'octubre de 2008