Per què em presento a les eleccions al Claustre de l'UJI?

Defensem la universitat pública!

El proper dimarts celebrem eleccions a la Universitat Jaume I (UJI), tant a representants de la comunitat educativa al Claustre, com d'elecció de Rector. La universitat pública i el conjunt de la societat valenciana ens trobem en un moment crític i cal que els ciutadans preocupats i compromesos donem un pas endavant per defensar el que creguem que és just i necessari. Per aquesta raó he decidit presentar-me a les eleccions al Claustre com a representant del Personal d'Administració i Serveis (PAS).

Participo i he participat en diferents organitzacions i moviments cívics, sobre tot relacionats amb la defensa i promoció del valencià (Tirant lo Blanc, Castelló x la Llengua, Acció Culturaldel País Valencià, etc.). També sóc patró de la Fundació Nexe, entitat que busca promoure la reflexió sobre els problemes de la societat actual en clau valenciana. Sóc afiliat de l'STEPV i actualment sóc delegat sindical per aquest sindicat en el Comitè d'Empresa de l'UJI.

Per això m'he decidit proposar-me, en cas d’eixir triat com a representat del PAS al Claustre, treballar per una sèrie de reivindicacions que vull compartir amb vosaltres:

- Defensar una universitat pública, valenciana, igualitària, sostenible i de qualitat, oberta a la societat i que contribuïsca a la felicitat i el benestar del conjunt de la ciutadania, no només d’alguns.

- Defensar una plantilla estable, professional, motivada i amb els recursos econòmics i materials necessaris per complir amb el seu treball en unes condicions de treball dignes i un ambient laboral saludable.

- Millorar la situació laboral de diferents col·lectius que per diverses raons es troben en una situació de precarietat laboral injustificable: personal a 35 hores, interins, personal laboral, etc.

- Defensar la recuperació i millora de retribucions, prestacions i condicions laborals perdudes per les treballadores i treballadors en els últims anys.

- Defensar una major participació, debat i transparència en tots els nivells de decisió de la nostra universitat, per part de tots els col·lectius, com una forma d’avançar no només cap a una universitat més democràtica i participativa, sinó també cap a una societat sustentada en aquests valors.

Em presente com a candidat independent com a aposta personal pel pluralisme, la responsabilitat directa dels candidats respecte de l’electorat i per la independència com a garantia de debat al Claustre. Tot això sense deixar de banda la voluntat de treballar per a tot el PAS i col·laborar amb la resta de representants del PAS.

Per totes aquestes raons us demano, primer que tot, que el proper dimarts aneu a votar i -si compartiu les meues preocupacions- us demano que confieu a mi com representant vostre en el Claustre.

Resultats electorals a l'Ajuntament de Benicarló

La taula que segueix mostra els resultats electorals obtinguts pels diferents partits en aquestes eleccions i en les de fa quatre anys.

La primera dada a destacar és la participació. A Benicarló ha estat del 65%, un poc menor que fa quatre anys, i clarament menor que la participació global a les municipals al País Valencià (70,51%) d'enguany. Ací hi ha ja una dada d'interès que caldrà tindre en compte per analitzar els resultats.

Quant als resultats per candidatures, el PP no només revalida la majoria absoluta, si no que guanya un regidor que perden els socialistes. Però tots dos partits han perdut vots respecte als comicis de 2007. Així, aquest guany del PP es deu al fet que el PSOE ha perdut més vot encara. En números absoluts, tots dos partits han perdut la mateixa quantitat de vots, 300 cadascú, la qual cosa suposa una pèrdua de l'11% per als socialistes i només del 6% per als populars. L'aposta socialista de renovació de la cap de llista no ha pogut contrarestar el vot de càstig generalitzat contra el PSOE degut a la seua gestió de la crisi a nivell estatal.

El Bloc aconsegueix mantenir els dos regidors i, el que és més destacable, pujar un 5% (60 vots). Sembla poc, però tenint en compte que els valencianistes arrossegaven un important desgast des dels resultats històrics de 2003 -quan van obtindre 2.476 vots (22,24%) i cinc regidors, en un context de major participació, el 70%- aquest canvi pot significar una variació de tendència cap a l'estabilitat i la superació de problemes passats. Comparar el creixement del Bloc a Benicarló amb l'increment municipal de Compromís a nivell de país és complicat, per que ni ara ni fa quatre anys es van presentar candidatures conjuntes de Compromís en tots els municipis. Encara així, sembla clar que a Benicarló hi ha una estabilització del vot al Bloc, però no l'important augment que hi ha hagut en molts altres ajuntaments valencians.

ERPV sense pressa però sense pausa va acumulant un creixement continu de vots, però que encara no s'han transformat en regidors, com si ha passat en la ciutat veïna de Vinaròs.

Finalment, comentar que EUPV ha perdut vots, quedant en 252 i que Familia y Vida n'ha obtingut només 76. Aquests partits, ara per ara, no tenen una presència remarcable en el panorama polític benicarlando.

Com a conclusió, sembla que en general s'han repetit els patrons vistos a nivell de conjunt del País: majories populars gràcies a la caiguda del vot socialista, encara que tots dos partits han perdut votants. A més, hi ha una pujada important de Compromís, encara que a Benicarló no tan important. La clau en el futur pot estar en l'abstenció. Aqueix 5% d'abstenció més que la mitjana valenciana són uns 800 vots. PP i PSOE han perdut 600 vots i el Bloc ha demostrat en el passat que pot arribar a superar els 2000 vots i el 20% de suport. Hi ha doncs en joc per a les properes eleccions una borsa d'uns 1400 vots que les diferents candidatures progressistes benicarlandes s'hauran de treballar durant els propers quatre anys si volen prendre-li a Marcelino Domingo l'alcaldia.

Resultats electorals a Corts Valencianes 2011

La taula adjunta mostra les principals dades de la passada nit electoral, comparades amb les mateixes dades de les eleccions autonòmiques de fa quatre anys. Hi ha la diferència com que mentre les dades de 2007 són les definitives, les de 2011 són de la web de resultats provisionals, encara que amb el 100% de recompte fet. Pel que he vist, hi ha xicotetes diferències, per exemple en 2007 els percentatges de vot a candidatures estan calculades sobre la fila “A candidatura”, però en les de 2011 no he pogut reproduir aquest càlcul i les he hagut de calcular sobre la fila “Votants”. Encara així, penso que les diferències són mínimes.

La primera dada a destacar és la participació, pràcticament la mateixa de fa quatre anys. Encara així, com veurem, la distribució de vots no ha esta en absolut la mateixa de les anteriors eleccions, si no molt diferent, sobre tot pel que fa a la relació PP-PSOE i a l'ascens dels grups fins ara minoritaris, que ha fet que el parlament s'allunye del bipartidisme, encara que sense desgastar la majoria absoluta del PP. No he pogut provar la hipòtesi que diu que quan augmenta l'abstenció, el partit en el poder s'aferma, mentre que quan augmenta la participació, es precipita el canvi. Pot ser en un anàlisi dels resultats municipals es puga vore aquest aspecte.

Quant als resultats de les candidatures, el PP revalida la majoria absoluta, no tant per una millora en el vot, donat que perd un 5% de votants, si no pel fet que el PSOE s'enfonsa en perdre ni més ni menys que un 18%. Dit en valors absoluts, tots dos partits van perdre 222.949 vots, 68.855 el PP i la gruixuda xifra de 154.094 el PSOE.

Per una altra banda, Compromís incorporava en 2007 a EUPV i tots junts van recollir en aquell moment 195.116 vots. Quatre anys desprès es presenten per separat, per tant no podem saber quan ha augmentat cadascuna d'elles, però en conjunt han arribat a 319.288 vots, un important increment del 64%.

Altres dades que s'inclouen en la taula són els resultats d'ERPV, que ha perdut alguns vots en quatre anys i, el més remarcable, el fet que mentre que el 2007 prop de 86.000 vots es quedaven sense representació parlamentària (efecte de la crida al “vot útil”), aquest any aquests vots sense representació han pujat fins al voltant de 277.000.

Així, com a conclusions, podríem dir que el PP revalida la seua majoria absoluta, però no per mèrits propis, si no pel daltabaix del PSOE, greument castigat pels seus votants a causa de l'actual crisi econòmica. Al PP, els casos de corrupció també li poden haver restat vots, però no de manera determinant. Encara així, no puc deixar-me de preguntar, ha arribat el PP al seu sostre?

Per una altra banda, en la mesura que Compromís es consolida com a tercera força política i EUPV també obté representació parlamentària, es debilita significativament el tradicional bipartidisme en les Corts Valencianes. Aquesta propera legislatura els valencians i valencianes podrem contemplar altres formes de fer oposició a part de la del PSOE. Ja les hem vista durant aquesta legislatura, però en la que ve és d'esperar que amb més força i legitimitat.

Una altra conclusió està relacionada amb aquest afebliment del bipartidisme, la desobediència al vot útil ha reforçat la pluralitat a les Corts.

Finalment, és impossible evitar comentar els possibles efectes de les acampades del 15M. Personalment no crec que hagen estat aquestes les mobilitzadores del vot a Compromís. Crec que aquestes protestes tindran un efecte a més llarg termini, en la mesura que han suposat que un gran nombre de joves desencantats de l'actual sistema democràtic s'han adonat que són capaços d'organitzar-se i construir les seues pròpies parcel·les de participació i democràcia. Segurament aquests joves en el futur contribuiran, des dels partits polítics i l'activisme cívic, a regenerar la democràcia.

Però, aleshores, d'on ve el vot de Compromís i d'EUPV? Penso que aquesta legislatura Compromís ha fet un important esforç per superar els impediments que dificultaven la seua presència en els mitjans de comunicació i que el gran públic els conegues. Els mitjans de comunicació i la mateixa campanya electoral es desenvolupen sempre en clau espanyola, amagant les propostes dels grups valencianistes. Aquesta legislatura sembla que aquesta cortina s'ha esgarrat, i persones que tradicionalment no eren votants del Bloc i Compromís s'han apropat a aquesta candidatura i li han donat un vot de confiança. També el tradicional vot útil nacionalista absorbit pel PSOE en part pot haver retornat a Compromís. D'aquesta reflexió sorgeix un advertiment a la gent de Compromís, els propers anys hi ha el repte de consolidar aquest vot per donar un altre pas endavant per a convertir-se en una autèntica alternativa política al PP i al PSOE en el País Valencià.

El catalanisme recupera Catalunya

Em sembla evident que el principal resultat de les eleccions catalanes del passat diumenge és el fet que el catalanisme polític recupera el protagonisme en l’escena política catalana. CiU, ERC (encara que és el grup polític més castigat pel seu electorat) i SI (que entra amb força com a nova plataforma política en el Parlament de Catalunya) sumen conjuntament 76 escons, el que suposa la majoria absoluta dels 135 que composen l’hemicicle. Això els ha de permetre articular veritables polítiques de construcció nacional, si és que és el que realment volen les tres formacions.

Per una altra banda, la salut democràtica catalana és envejable, tant per la diversitat de partits polítics que configuren el nou arc parlamentari com pel debat que ha hagut durant tota la campanya que, en general, ha permès que totes les forces polítiques tingueren la oportunitat de dir la seua. Els mitjans de comunicació catalans, nombrosos i plurals, també han contribuït. Segurament algú pot no estar d’acord amb açò, però no puc arribar a una altra conclusió al comparar l’escena política catalana amb la valenciana.

CiU obté una majoria simple còmoda, però no un xec en blanc, i això és bo, doncs tots hem patit el rodet de les majories absolutes. Ací al País Valencià vam patir primer la del PSPV i des de fa 15 anys la del PP.

Solidaritat ha entrat gràcies a la vinculació del seus líders amb la campanya de consultes per la independència de Catalunya. Ha estat una estratègia molt intel·ligent per part seua. És una bona mostra del que els ciutadans volen dels polítics, activitat i accions concretes i no tanta retòrica.

ERC ha estat, com ja he dit, el partit més castigat pel seu electorat, però no deixa de ser una força política a tindre en compte en l'aritmètica parlamentària amb els seus 10 escons. A més, és un partit històric que segurament sabrà fer la reflexió interna que li cal per encarar el futur. Ja ho ha fet en altres ocasions.

El toc de preocupació el donen el creixement de l’extrema dreta: el PP ha arribat a 18 escons escorant encara més el seu missatge cap a posicions xenòfobes, Ciutadans ha mantingut els seus 3 escons i PxC ha estat a punt d’entrar. Ciutadans és un partit que crec que en el futur ens donarà sorpreses desagradables. Pensava que no consolidarien els resultats de fa quatre anys, però ho han aconseguit. S’ha sabut maquillar molt bé, transmetent una imatge jove i moderna alhora que seriosa.

El PSC s’ha desinflat encara més des dels resultats amb Maragall com a líder. Els socialistes catalans s’han quedat ben sols, fins i tot a Madrid preferien la victòria de CiU, de cara als pactes posteriors a les eleccions espanyoles de 2012. Açò evidència la irrealitat de creure que es possible conjugar l'identitat espanyola i catalana. Respecte a les identitats nacionals, ja ho cantava Machin: “como se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco”.

Quant espai queda a la dreta?

Via l'amic Jaume m'arriba aquest article de Jesús Civera, el qual m'ha portat a fer algunes reflexions sobre la possibilitat de l'existència d'un altre partit de dreta en l'espectre polític valencià, que competiria pel vot conservador amb el PPCV.

Certament, aquesta possibilitat s'ha comentat moltes vegades, pot ser més a nivell estatal. L'esquerra està fragmentada en diversos partits, mentre que tota la dreta, des del centre fins a l'extrema dreta, troba cabuda al PP. Jo sempre m'he preguntat com alguns votants centristes, de tradició cristiana o europeista, -la dreta "civilitzada", que es sol dir- es trobaven a gust votant el mateix partit que ex-fff (franquistes, feixistes i falangistes, si és que alguna vegada es deixa de ser-ho). Per una altra banda, no és exactament correcte pensar que els partits polítics de drets i esquerres funcionen igual: en el seu origen històric, al caliu de la revolució industrial i l'expansió del sufragi electoral, els motius de la seua constitució són ben diferents: els progressistes buscaven defensar els drets de les noves classes treballadores, els conservadors van "reaccionar" front açò amb els instruments disponibles: la democràcia i els partits polítics. També queda bastant clar una diferència en el funcionament psicològic del pensament progressista i del conservador: El pensament progressista està més ideologitzat, admet la discrepància interna, fomenta la participació i la crítica, rebutja el dogmatisme, l'autoritarisme i les estructures verticals. Té una visió positiva del ser humà: "l'home es bo per naturalesa". En l'altra banda, el pensament conservador, pel contrari, parteix d'una imatge del ser humà negativa: "l'home és un llop per als propi home", per tant cal una única autoritat forta, que es troba en possessió de la veritat, per a que faça complir la llei. És un pensament més paternalista. Amb tot aquest rotllo vull dir que no té per que ser possible una simetria en l'organització política als dos costats del centre polític.

En tot cas, des del meu punt de vista, la creació d'un nou partit polític de centre dreta depèn fonamentalment de que grups d'interessos troben incapaç l'actual PPCV de crear un entorn favorable a les seues activitats econòmiques. En aquest sentit, sí és cert que darrerament els empresaris valencians han estat crítics com mai amb el govern. Crípticament crítics, en absolut de forma oberta, però d'una manera que no s'havia vist mai al País Valencià, quan sempre la sintonia entre els empresaris i el Consell/PPCV ha estat total. En la mesura que la situació econòmica valenciana empitjore -i aquest empitjorament concret del nostre país els empresaris saben ben bé que en part és culpa del govern de Camps- és possible que algú trobe oportú o necessari l'aparició d'un partit polític que es situe en la mateixa franja electoral del PP, oferint-se com alternativa i substituint-lo en el poder. Ja veurem.

Amb Camps, sense govern i sense lideratge

Llegeixo la següent notícia a El País: Camps acepta liderar el cambio de modelo que plantea la patronal: "Francisco Camps, presidente de la Generalitat, aseguró ayer sentirse 'orgulloso' de que los responsables de la Confederación Empresarial Valenciana (CEV) le encomendaran el liderazgo del tránsito de la economía valenciana hacia un nuevo modelo productivo más sostenible y más flexible."

La proposta dels empresaris és molt interessant, caldrà vore si el Consell és capaç de fer-la seua i liderar com cal un canvi en l'economia valenciana. Precisament el que li cal al País per a sortir d'aquesta greu crisi és un govern que governe i uns líders polítics que lideren, cosa ara mateixa totalment inexistent. M'explico, el Consell i el seu president (que és el president de tots els valencians) estan desapareguts: el cas Camps (Gürtel, diuen a Espanya) els ha deixat ben fora de joc. Ara mateixa no hi ha ningú al timó del govern, just quan ens trobem en mig d'una tempesta que pot afonar l'economia i la societat valencianes. Personalment no cofio en absolut que l'actual govern del PP siga capaç de solucionar cap dels greus problemes que actualment ens afecten als valencians. Tampoc es veu relleu polític a curt termini. He de confesar que em sorprén que l'única alenada d'aire fresc en el ranci panorama polític i econòmic valencià vinga de mans dels empresaris. Bé, ells tenen els quartos i poden decidir en la campanya electoral de quin partit polític o senyor posen diners per a que siga el proper govern i president de la Generalitat. Senyors empresaris, vista l'experiència dels darrers anys, trien amb seny.

Nosaltres sí podem

El PP ostenta un poder legítimament aconseguit, mitjançant les majories electorals que ve revalidant sense a penes esforç des de 1995. A mesura que els seus dirigents han anat assimilant el caràcter aparentment vitalici de l'hegemonia conservadora en el panorama polític valencià, els seus abusos de poder han anat en augment continuat. Molts detractors d'aquesta política de favoritismes, desregulació de l'àmbit públic, censura informativa i malbaratament dels diners públics, hem assistit amb perplexitat a la continuada marxa triomfal d'aquest dirigents populars per col·legis, circuits estrets, ports, Canal 9 i primeres pedres. Impotents, sembla que no hi havia res a fer. La frase era "Aquests fan el que els dona la gana, no hi a res a fer".

Igual que el personatge de la pel·lícula "Bananas" de Woody Allen, que -- partint de lluitador per la llibertat -- quan arriba a màxim dirigent polític del seu país no pot evitar que li puge el poder al cap i ordena coses tant estúpides com que tot el mon ha de portat els calçotets posats al cap, el Consell ha patit els mateixos efectes. Però la bogeria, el caprici, l'abús que suposava la voluntat del Conselller Font de Mora d'obligar a impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglès ha topat amb la voluntat de la comunitat educativa (professors, alumnes i pares i mares) que s'ha plantat per a defensar els seus drets a una educació pública i de qualitat. Font de Mora ha cedit, ha declarat una moratòria a l'aplicació de l'anglès a les classes i ha acordat un calendari de negociacions amb els sindicats. Així doncs, sembla que aquesta gent no "fa el que vol". Més ve, fa "el que nosaltres els deixem fer". S'ha dit moltes vegades en aquesta revista: els valencians -- també els benicarlandos -- tenim el govern que ens mereixem, ni més ni menys. Si en volem un altre, només tenim que canviar-lo. Si encara falta temps per a les properes eleccions, aleshores cal pressionar. Com a ciutadans (valencians, benicarlandos), el nostre dret -- i també deure -- no és sols votar cada quatre anys, si no recordar continuament als polítics que ens representen les seves promeses i l'obligació que tenen de complir-es. Ho hem de demanar, ho hem d'exigir. I ara li recordo a l'alcalde Domingo, entre altres coses, que volem un centre de salut nou, unes escoles equipades, una depuradora, uns carrers decents, un port accessible, una programació cultural decent...

Publicat a La Veu de Benicarló el 26 de desembre de 2008