L'ocupació: un repte immediat per a l'economia valenciana

Des de l'estiu de 2007 vivim una crisi econòmica que pel seu abast, impacte i durada està tenint conseqüències greus en els governs, les empreses i les famílies. La destrucció d'ocupació és una de les conseqüències més indesitjables de l'actual daltabaix econòmic. L'atur afecta a les economies domèstiques, al reduir les fonts d'ingrés familiar, i a l'hora a l'economia nacional, en la mesura que aquestes famílies redueixen el seu nivell de consum. Però també te altres efectes, en l'àmbit social i psicològic dels individus i els grups. En la societat actual el treball no és només un factor de la producció, si no un valor social que vertebra --encara-- de manera important l'estructura de les societats humanes.

Anem a veure, breument, la dinàmica de destrucció d'ocupació viscuda al País Valencià, causa d'un important empitjorament de l'economia i les condicions de vida de les famílies.

En els darrers anys la taxa d'activitat (el percentatge de persones en edat i disposició de treballar) ha experimentat un creixement important i continuat (del 54% en el darrer trimestre de 1999 al 61,3% en el tercer d'enguany), gràcies sobre tot a la incorporació de la dona al mercat laboral i a l'arribada de treballadors estrangers . Aquest augment contingut a continuat just fins al tercer trimestre d'enguany. Quan a finals de 2006 i principis de 2007 comença a aturar-se la creació d'ocupació i a augmentar l'atur, el fet que continue augmentant la taxa d'activitat contribueix a un seriós empitjorament de les dades d'ocupació.

La primera dada que demostra la greu situació del mercat laboral valencià és la taxa d'atur del 22% (dades del tercer trimestre de 2009), que ens situa dos punts per dalt de la mitjana espanyola.

Quant a l'efecte de la desocupació entre homes i dones, tradicionalment tant la taxa d'activitat com la d'ocupació femenina son menors que les masculines, a més de presentar també un major atur. El cas valencià és similar, encara que en la taxa d'atur s'inverteixen els papers, presentant els homes un valor superior al de les dones (22,8% front al 20,8%). La gran destrucció d'ocupació en el sector de la construcció -majoritàriament masculí- explica açò.

L'atur juvenil (40,7%) és també un problema greu en la societat valenciana, doncs quasi dobla el de la població general.

La immigració ha estat un element central inqüestionable en el ràpid creixement econòmic de la darrera dècada. El dinamisme econòmic ha permès integrar ràpidament aquesta gran afluència de ma d'obra sense crear atur. Però ara mateix la situació ha canviat. Per la pròpia naturalesa de la immigració --majoritàriament homes en edat de treballar-- aquest col·lectiu presenta taxes d'activitat (74,6%) i ocupació (51%) superiors a la mitjana de la societat valenciana (61,3% i 47,8%). En canvi, l'atur és molt superior (31,6%).

Aquest breu anàlisi de la situació del mercat laboral valencià ens ha de fer comprendre la necessitat de prendre la iniciativa per a la creació d'ocupació. Aquesta no serà immediata ni fàcil, però cal crear les condicions per a la creació dels futurs llocs de treball en quantitat i de la qualitat suficients.

Evidentment, cal emmarcar la creació d'ocupació al País Valencià dins l'Estratègia de Lisboa de la Unió Europea, l'objectiu de la qual és convertir l'economia de la Unió en "l'economia del coneixement més competitiva i dinàmica del mon, abans de 2010, capaç d'un creixement econòmic durador acompanyat per una millora quantitativa i qualitativa de l'ocupació i una major cohesió social". Com veiem, l'ocupació és situa com un dels elements centrals d'aquesta declaració, encara que és segur que la temporalització inicial considerada serà impossible de complir.

Dins aquesta estratègia s'aposta pel concepte de flexiseguretat com a model de política d'ocupació i protecció social basat en tres pilars: la flexibilitat a l'hora de contractar i acomiadar, l'alta protecció social per als aturats, i una política de formació i reinserció laboral molt activa. No està clar que l'economia valenciana complisca els requisits necessaris per al funcionament desitjat d'un model com aquest. Ens estem referint a majors impostos, major mobilitat laboral, major nivell de formació dels treballadors i sectors d'activitat més dinàmics, basats en l'I+D+i.

Complementàriament, cal abordar el problema de la creació d'ocupació des d'una perspectiva territorial, donant protagonisme als àmbits locals i regional. La realitat valenciana, també la seua història i tradició econòmica --pimes, clusters territorials...--, facilita aquesta estratègia.

En la mesura que creiem en les entitats locals i comarcals com agents protagonistes del desenvolupament econòmic i la creació d'ocupació, altres realitats que afecten a aquests agents són claus, com per exemple la falta d'infraestructures que vertebren el país o els dèficits de finançament dels ajuntaments. No voldríem deixar de citar-les, encara que no és objecte d'aquest article entrar en els detalls.

L'interès en crear nous llocs de treball ha de articular-se amb la possibilitat potencial de de certes activitats econòmiques de generar realment ocupació. Ací ens trobem amb el concepte que ja ha esdevingut tradicional/habitual de jaciment d'ocupació. Quin sentit tindria invertir fons públics per a l'ocupació en activitats tradicionals, madures, amb poca capacitat d'expansió o inclús en clara disminució d'importància en quant a generació de riquesa o ocupació?

En tot cas, es evident la necessitat d'articular les accions les accions d'inserció laboral amb les altres mesures econòmiques de desenvolupament, no quedant les accions d'inserció com merament assistencials.

Acabant ja, els analistes econòmics pareixen d'acord en reclamar un canvi real en l'estructura productiva valenciana que assegure en el futur una major estabilitat tan econòmica com en el mercat laboral. Aquest canvi en els sectors productius, ha de posar l'accent en la producció de bens i serveis atractius als mercats exteriors, amb valor afegit. Ha d'haver una aposta per la investigació i la innovació, que de retruc, i amb el protagonisme de les universitats, contribuïsca a augmentar la transferència de coneixement al teixit empresarial. Tots aquests canvis demanden una millora de la qualificació del capital humà, incloent tant la formació dels treballadors com la dels responsables empresarials. En definitiva, caldrà trobar les respostes que han de demostrar el caràcter dinàmic, modern i europeu de la societat i economia valencianes.

Publicat a La Veu de Benicarló en dos parts el 4 i l'11 de desembre de 2009

Atur: un repte immediat per a l'economia valenciana

En el darrer número de la revista Tot Tirant apareix un article meu sobre el problema de l'atur al País Valencià i per on deurien anar els tirs per a la recuperació de l'ocupació.

Crisi econòmica, atur universitari i futur econòmic

L'efecte més greu que està tenint l'actual crisi econòmica en les societats desenvolupades i en el nostre entorn més immediat és, sense dubte, un important creixement de l'atur, que en el País Valencià sembla és especialment greu. Les causes d'aquest augment tant accelerat de la desocupació --quant precisament l'economia valenciana havia estat creixent els darrers anys de manera ininterrompuda durant un període de temps prolongat-- les trobem en els següents factors: molta de l'ocupació que s'havia creat els darrers anys era de baixa qualitat: treballadors poc qualificats i amb un perfil d'ocupabilitat molt baix; les respectives crisis en els sector financer i immobiliari, que han fet que els acomiadaments en aquests sectors hagen estat molt nombrosos; la caiguda de la confiança en la situació econòmica per part tant de les empreses com dels consumidors, que ha provocat una retracció en l'esforç empresarial i una caiguda del consum per part de les famílies, la qual cosa ha provocat l'alentiment del creixement econòmic i per tant la necessitat d'acomiadaments, o be per la mateixa incertesa de futur en si o per que realment l'activitat de les empreses a caigut i s'han fet necessària la reducció de plantilles.

Els països més desenvolupades es recolzen en el potencial del seu capital humà per a mantenir-se al capdavant de la innovació tecnològica i maximitzar la productivitat de les seues economies. És evident que el País Valencià no ha estat precisament paradigma d'açò en la seua història recent. El creixement econòmic valencià dels darrers 50 anys s'ha basant fonamentalment en la bona relació entre qualificació del seu mercat de treball i baixos costos laborals. Ací venien les empreses industrials del primer mon a instal·lar les seus grans centres de producció (automòbil, petroli, química...). En aquest període, el turisme també ha suposat una font de riquesa per al país i, a més, del creixement de la construcció d'habitatge residencial hem arribat al creixement immobiliari fora de control que hem viscut els recents anys. A tot açò hem de sumar sectors industrials claus i molt localitzats --clusters-- els quals hem assumit amb una falsa seguretat que constituïen el model econòmic valencià tradicional, de tota la vida.

En els darrers 10 anys, molt abans que començara tan sols a albirar-se l'actual crisi, hem assistit a la pràctica desaparició de la indústria tèxtil i del calcer i sembla que només el taulell ha estat capaç d'anar adaptant-se als canvis, encara que falte vore com se'n sortirà de la situació actual.

Paral·lelament, el sistema educatiu, que ha de proveir de capital humà a eixa economia basada en la innovació tecnològica i la productivitat, presenta les dades de fracàs escolar més altes de l'estat espanyol. I les universitats, que haurien de liderar --a falta d'altres lideratges-- tant la creació de capital humà com de la innovació tecnològica, veuen disminuir tant els estudiants matriculats, com els graduats i també el finançament públic (el finançament privat ha estat sempre molt baix).

No és la meua intenció ací ser exhaustiu ni detallat en aquestes explicacions, que només volen ser introductòries al tema que realment vull exposar: com està afectant aquesta crisi i augment de l'atur als titulats universitaris?

La afirmació de que la universitat és una fàbrica d'aturats es una afirmació tant coneguda i acceptada per empresaris, mitjans de comunicació i societat en general, com falsa. És d'eixes afirmacions que de tant de repetir-se semblen certes, a pesar del que han demostrat multitud d'investigacions que han abordat aquest tema.

El cert és que tots els estudis i registres de dades (qualsevol ho poc verificar tant sols entrant en la web de l'Institut Valencià d'Estadística: www.ive.es) demostren que les taxes d'activitat i d'ocupació són més altres entre els universitaris que entre la resta de la població, i que les taxes d'atur són més baixes.

El mes passat es van fer públiques des dades de l'Enquesta de Població Activa del darrer trimestre de 2008, posant-se en evidència el fort impacte de la crisi sobre l'ocupació que ja vaig comentar la setmana passada. M'ha semblat interessant fer una gràfica que mostre les taxes d'atur generals i dels titulats en els darrers anys del quart trimestre de l'any (2005, 2006, 2007 i 2008). A més, he afegit la relació entre l'atur universitari i el general, o el que és el mateix, quin percentatge de l'atur general suposa l'universitari. Açò es pot vore en la figura següent.

Entre 2006 i 2007, mentre que l'atur augmentava entre el total de la població activa (del 8% al 9%), era ben evident que disminuïa entre els titulats universitaris (del 6,9% al 6,3%); senyal que la crisi ja començava a mostrar els primer símptomes i que els titulats ho estaven resistint millor que la resta de població en condicions de treballar. Durant 2008 es produeix l'entrada del tot en la crisi econòmica, amb un augment del atur entre el quart trimestre de 2007 i el mateix moment de 2008 de 5,85 punts en la població general, que només és de 2,1 punts entre els universitaris. Si en el quart trimestre de 2005 l'atur entre els titulats universitaris era el 86,25% de la xifra de l'atur entre la població general, el quart trimestre de 2008 aqueix és només el 56,57%. Durant la crisi s'ha destruït proporcionalment menys ocupació entre els titulats universitaris que entre el total de la població activa.

En aquest moment, quan encara no es pot saber quan començarà a deixar-se de destruir ocupació i ni tan sols quan començarà a crear-se'n, i molt menys si podrem tornar a les dades relativament positives dels darrers anys, sembla ben clar que els titulats universitaris estan resistint millor la crisi que els treballadors amb altres nivells de formació.

Es podrà recuperar en el futur l'ocupació destruïda durant 2008? Prefereixo fer la pregunta d'una altra manera: Seran els mateixos sectors econòmics que van crear tanta ocupació els primers anys del segle XXI els que tornaran a crear-ne desprès d'aquesta crisi? Sembla prou evident que no. Ni les indústries tradicionals de l'automòbil i del petroli, íntimament relacionades, ni la construcció sembla que tornaran a tenir l'espenta que han tingut els darrers 10 anys. Algunes veus als països industrialitzats, i sembla que el govern Obama va en eixa línia, apunten cap a una reconversió industrial global, que passaria per desenvolupar noves fonts energètiques menys contaminants a l'hora que nous mitjans de transport, el que comportaria un augment de la demanda de ma d'obra més qualificada. Vegem-ho amb un exemple concret. Una possibilitat --entre altres-- per a sortir de la crisi seria la substitució del parc mundial de vehicles amb motor d'explosió per nous models, desenvolupats gràcies a la innovació tecnològica, noves formes de producció i noves fonts energètiques. El País Valencià deuria estar preparat –en capital humà, científic i inversor-- per a participar en el grup de països i regions que lideren aquest canvi.

Publicat a La Veu de Benicarló en dues parts el 13 i 20 de febrer de 2009