Reprodueixo el meu
text publicat en la web de la
Fundació NEXE el 23/07/2012:
Aquesta crisi econòmica a què sobrevivim és una crisi econòmica i
ètica, que ara està derivant ràpidament cap a una crisi social. És una
crisi econòmica per l’esclat de les bombolles financera i immobiliària,
en un context de pèrdua de control dels estats sobre l’economia mundial a
favor d’interessos econòmics corporatius.
És una crisi ètica, perquè precisament les decisions polítiques i
econòmiques s’han pres, a tots els nivells —local, regional, estatal i
mundial— donant l’esquena a un conjunt de valors suposadament de
referència per a les societats democràtiques: democràcia, justícia
social, igualtat, solidaritat.... De fet, estan recollits explícitament
en les lleis i constitucions de les principals democràcies occidentals.
Ben al contrari, sembla que els principis rectors d’aqueixes decisions
han estat més aviat els seus contraris: egoisme, cobdícia,
corporativisme, competitivitat, autoritarisme...
Com a conseqüència, la crisi social en la qual ha desembocat la crisi
econòmica i ètica mereix a partir d’ara la nostra major atenció i
preocupació. La gestió política interessada (defensora d’interessos que
no són els públics, els de tots), la mala gestió pública i la corrupció
ens porten cap a un empobriment general de la societat: tancament
d’empreses i caiguda de l’activitat econòmica, atur desbocat, caiguda de
la renda, desmantellament dels serveis públics... I ens porten també
cap a un trencament social.
Els elements d'aquesta crisi social són múltiples. Cada cop es
desconfia més de la classe política que ens ha portat a aquesta
situació, i això suposa, conseqüentment, una perillosa desconfiança en
el propi sistema democràtic. Les estructures familiars de suport enfront
dels problemes econòmics s’han afeblit per la pròpia dinàmica de
modernització social de les darreres dècades. El teixit associatiu s’ha
estancat en un model d’entitat prestadora de serveis, alimentada per
subvencions públiques, deixant de banda la funció de via de participació
ciutadana, d’interlocutor crític amb els poders públics. La
individualització de les relacions laborals i un cert conformisme dels
sindicats han afeblit el poder col·lectiu dels treballadors. Així tenim
com a resultat una societat més dèbil, en una posició més difícil a
l’hora d’encarar els interessos econòmics corporatius globals que se li
enfronten.
La solució exigeix reconstruir eixe teixit social, des de la mateixa
base social. Les campanyes pseudopopulars dissenyades des de les noves
ferramentes de màrqueting polític a Internet, poden ser cridaneres i
crear o activar emocions i motivacions compartides, però no sorgeixen
d’iniciatives amb una base social àmplia, no es transformen directament
en acció real. O almenys no amb la intensitat necessària. Hi ha també
honroses excepcions, però són minoritàries i no són capaces de
mobilitzar a grans conjunts de la societat. El teixit cívic es troba en
un perillós estat vegetatiu del qual només pot eixir si recupera la seua
funció de via de participació ciutadana, d’escola de democràcia.