Nosaltres sí podem

El PP ostenta un poder legítimament aconseguit, mitjançant les majories electorals que ve revalidant sense a penes esforç des de 1995. A mesura que els seus dirigents han anat assimilant el caràcter aparentment vitalici de l'hegemonia conservadora en el panorama polític valencià, els seus abusos de poder han anat en augment continuat. Molts detractors d'aquesta política de favoritismes, desregulació de l'àmbit públic, censura informativa i malbaratament dels diners públics, hem assistit amb perplexitat a la continuada marxa triomfal d'aquest dirigents populars per col·legis, circuits estrets, ports, Canal 9 i primeres pedres. Impotents, sembla que no hi havia res a fer. La frase era "Aquests fan el que els dona la gana, no hi a res a fer".

Igual que el personatge de la pel·lícula "Bananas" de Woody Allen, que -- partint de lluitador per la llibertat -- quan arriba a màxim dirigent polític del seu país no pot evitar que li puge el poder al cap i ordena coses tant estúpides com que tot el mon ha de portat els calçotets posats al cap, el Consell ha patit els mateixos efectes. Però la bogeria, el caprici, l'abús que suposava la voluntat del Conselller Font de Mora d'obligar a impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglès ha topat amb la voluntat de la comunitat educativa (professors, alumnes i pares i mares) que s'ha plantat per a defensar els seus drets a una educació pública i de qualitat. Font de Mora ha cedit, ha declarat una moratòria a l'aplicació de l'anglès a les classes i ha acordat un calendari de negociacions amb els sindicats. Així doncs, sembla que aquesta gent no "fa el que vol". Més ve, fa "el que nosaltres els deixem fer". S'ha dit moltes vegades en aquesta revista: els valencians -- també els benicarlandos -- tenim el govern que ens mereixem, ni més ni menys. Si en volem un altre, només tenim que canviar-lo. Si encara falta temps per a les properes eleccions, aleshores cal pressionar. Com a ciutadans (valencians, benicarlandos), el nostre dret -- i també deure -- no és sols votar cada quatre anys, si no recordar continuament als polítics que ens representen les seves promeses i l'obligació que tenen de complir-es. Ho hem de demanar, ho hem d'exigir. I ara li recordo a l'alcalde Domingo, entre altres coses, que volem un centre de salut nou, unes escoles equipades, una depuradora, uns carrers decents, un port accessible, una programació cultural decent...

Publicat a La Veu de Benicarló el 26 de desembre de 2008

Com està el panorama (musical)!

Ja em permetreu que aquesta setmana us faça una col·laboració més agradable del que és habitual per la meua part. Us vull parlar d'una novetat discogràfica en el món de la música en valencià. Aquest món, dinàmic, vivíssim, amb una gran quantitat de músics i d'estils musicals, viu la marginació més lamentable per part de l'administració pública valenciana.

Aluminosis són un joves de les terres del Maestrat que ja han esdevingut un clàssic del nostre panorama musical. Abans de l'estiu van publicar el seu darrer disc "Agrorock III" i s'han passat des d'aleshores fins ara fent un bon grapat de concerts per tota la geografia dels Països Catalans. Encara que el títol del disc no semble gens original descriu clarament el seu estil musical: rock contundent amb lletres que ens porten als problemes del nostre medi rural i al parlar del carrer dels nostres pobles. Aquest treball, per a mi, és molt millor que el segon pel que fa a les lletres i cançons; i pot ser millor que el primer, en quant a la millora de la sonoritat del disc, enregistrat aquesta vegada en un estudi "com Déu mana". Són dotze cançons, algunes de les quals segur es convertiran en clàssics, com "Ni pa pipes" (amb una tornada digna de la cançó de l'estiu, que denuncia les dificultats que pateixen els llauradors i ramaders per a guanyar-se la vida), "Avaricia, pecat capital" (al voltant del que costa guanyar-se el cel avui en dia i els espabilitas que monten immobiliaries celestials), "No tens vergonya" (amb missatge mediambiental), "Curandero" (una critica a la situació de la sanitat pública) o "Si jo fora" (denuncia del racisme i les fòbies en general de la societat actual, on no val el mateix l'africà que arriba en pastera que el que ho fa fitxat per Real Madrid). El disc acaba, per a rematar, amb una versió del tema tradicional "Les penes són", amb la col·laboració especial del músic Manolo Kabezabolo.

En definitiva un disc fresc i divertidíssim, amb denuncia, amb un so rocker contundent i a més cantat amb les peculiaritats del parlar del nostre terreny. Correu a comprar-lo que aquests xics és mereixen -al menys- cobrir les despeses d'edició.

Publicat a La Veu de Benicarló, novembre de 2009

Durá dimissó!

Les sorprenents declaracions de la regidora de Cultura, Raquel Durá, respecte a la necessitat de promoure la normalització de l'espanyol a la nostra ciutat, no sols sorprenen si no també indignen a aquells ciutadans que en la nostra vida diaria trobem tants impediments per a expressar-nos en la nostra llengua, la llengua pròpia dels valencians, el català.

L'espanyol és la segona llengua més parlada en el mon, desprès del xinés mandarí, atenent al número de parlants que la tenen com a llengua materna, sent el seu número total de parlants d'entre 400 i 450 milions de persones. Senyora regidora, li sembla a vosté que l'espanyol està en perill? Una altra dada, l'Instituto Cervantes (organisme encarregat de la difusió de l'espanyol pel mon) parla clarament d'una llengua en expansió: donat que en 1994 el nombre de parlants era d'uns 330 milions. Aixó suposa un increment de més del 35% en els darrers 10 anys.

Però no és només el fet de la salut de ferro de l'espanyol al mon, si no també el fet que en el nostre país els valencianoparlants vivim una situació de submissió lingüística. Encara que pot ser Durá pensa, com Juan Carlos de Borbón, que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes [lo] hicieron suyo por voluntad libérrima”. Una altra mostra de desvergonyida hipocresia d'aquells que justifiquen de la manera més injustificable els abusos, ja no només contra les llengües minoritzades (el català en el cas del País Valencià o les llengües indígenes en el continent americà) si no els abusos per la força contra els pobles lliures que van ser sotmesos per les armes de l'exercit espanyol en diferents moments de la història; els mateixos indígines americans van ser massacrats en la conquesta del Nou Mon, nosaltres vam perdre el dret jurídic i històric a ser una entitat política sobirana amb el Decret de Nova Planta.

Senyora Durá, vosté m'indigna amb les declaracions que fa, que suposen una agressió directa a la meua llengua i a la meua cultura. A més, no si li ocorreix més que presentar aquesta proposta a l'entorn de la celebració dels 25 anys de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Senyora Durá, dimitisca immediatament com a Regidora de Cultura.

Publicat a La Veu de Benicarló el 4 de desembre de 2008

Font de Mora dimissió!

Font de Mora és un puntal clau en el govern del president Camps. Ha estat Conseller de Presidència i també de Cultura abans d'encarregar-se en l'actualitat de la cartera d'Educació. Així ha quedat en les seus mans un bon grapat de les decisions polèmiques al voltant de la cultura i la llengua que els governs del Partit Popular han posat en marxa durant l'etapa Camps. Recordem, per exemple, el lamentable episodi de desembre de 2004 quant, al anar-se a votar en el Plenari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua un punt de l'ordre del dia on es reconeixia obertament la unitat de la llengua catalana, el personatge es va presentar, “qual Antonio Tejero”, irrompent en la reunió i amenaçant de dur els acadèmics als tribunals si aprovaven aquest dictamen. La presidenta, Ascensió Figueres, va eliminar el punt de l'ordre del dia.

La darrera “poca lliga” del Conseller d'Educació és donar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglès, posant-li al professor de l'assignatura un traductor per a que la matèria puga arribar a orelles dels nostres joves en la llengua de Shakespeare. Els professors estan indignats. Els directors i Consells Escolars també. Els pares es posen les mans al cap. Els joves deuen al·lucinar. Com be deia l'altre dia per InfoTV Vicent Mauri, portaveu de l'STEPV -sindicat majoritari en els ensenyaments primari i secundari-, aquesta situació no és més que una cortina de fum per amagar la mala gestió i la mala planificació de l'educació al País Valencià.

La pallassada de Font de Mora podria fer gràcia si no fora, un cop més, a costa dels diners dels valencians i les valencianes -eixos diners que també han pagat visites papals, regates de Rita i un gran circuit “street”. Un cop més el govern del Partit Popular al País Valencià fereix greument el sistema d'ensenyament públic. Si això no li agrada, faça com Francisco Baila, que sent director territorial d'Educació a la província de Castelló, va recomanar als pares d'una escola pública que feren com ell, que portava als seus nets a l'escola privada.

El passat dilluns, nou mil persones es van manifestar en València demanant la dimissió de Font de Mora com a Conseller d'Educació. Jo m'uneixo a ells: Font de Mora dimissió!

Publicat a La Veu de Benicarló el 24 d'octubre de 2008

Individualitzar guanys, socialitzar pèrdues

Aquests dies la premsa i els mitjans venen carregats d'informació que intenta explicar l'origen (1 i 2) d'aquesta crisis econòmica que ja se'ns ha tirat a sobre, a més de preveure la seua intensitat, durada i fórmules de solució. Sembla ser que els Estats Units d'Amèrica ja han mostrat el camí que els governs del mon econòmicament desenvolupat hauran de seguir: la injecció de quantitats mil milionàries d'euros per tapar el forat que ha creat la vaporització d'uns productes financers que han resultat ser poc més que això, vapor, fum.

Aquest és el curiós model capitalista que estem vivint, com deia no se qui aquests dies, els darrers anys de grans guanys els beneficis s'han individualitzat per a uns pocs, mentre que ara les pèrdues es socialitzen, es reparteixen entre el total dels ciutadans, hagen participat o no en aquells guanys i tinguen responsabilitat o no en les males pràctiques financeres que ens han abocat a la crisi.

D'ací a cinc o sis anys, quan els mercats s'hagen recuperat i tornen els guanys, recuperarà la societat l'actual "inversió"? Aplicaran els governs del moment impostos especials per a que les empreses tornen als ciutadans els diners que ara els estem deixant per a que tapen el forat? Possiblement molts de vosaltres que estigueu llegint aquestes línies pensareu que això no passarà. Pot ser, però deuria passar. De fet, ja fa uns anys que les organitzacions a favor de models de desenvolupament econòmic mundial sostenibles defensen l'aplicació de taxes als moviments internacionals de divises, com per exemple la Taxa Tobin. Deurem de ser nosaltres, els ciutadans, els que exigim als nostres representants polítics l'aplicació d'aquest tipus de mesures.

Publicat a la Veu de Benicarló el 10 d'octubre de 2008

Què faria Jaume I si estiguera en Les Corts?

Aquest va ser el títol de la darrera taula rodona que va tindre lloc durant la passada Escola d'Estiu del Tirant al Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Els convidats varen ser Alicia de Miguel, pel PP, Antoni Such (PSPV) i Enric Morera (BLOC), tots tres diputats nacionals a les Corts. L'acte no va aportar informació nova sobre les postures polítiques dels tres partits representats. En el cas de de Miguel vam ser testimonis de la poca vergonya més descarada d'una diputada i exconsellera zaplanista que en castellà es va posar a glosar la figura i obra del Rei en Jaume demostrant a tot el public els seus nuls coneixements d'història i la seua poca modèstia per a dissimular eixa i altres mancances del seu discurs. Resumint, de Miguel va afirmar que Jaume I estaria orgullós de que l'actual Comunidad Valenciana haja assolit les més altes quotes d'autonomia gràcies a la gestió del PP i al nou Estatut. El discurs de Such va ser una espècie de visita al museu del socialisme valencià. Amb l'ombra de la pèrdua de la denominació “País Valencià” en el nom de la formació socialista i d'un gir ideològic al centre “i més enllà” planant per sobre seu, Such va recordar el valencianisme i el progressisme del seu partit, valencianisme i progressisme al que pot ser li queden poques setmanes de vida, un cop arribe el seu proper congrés. Finalment, a Morera els seus companys de taula li ho van posar fàcil. Va repartir canya a PP i PSPV en quant al pacte del nou estatut, les mancances de l'actual model de finançament, la necessitat d'una llei de comarcalització, etc. Finalment, en un atreviment humorístic, Morera va afirmar que si Jaume I estiguera a les Corts seria del Bloc i que Canal 9 no retransmetria la seua nova entrada a València.

Publicat el 26 de setembre de 2008 a La Veu de Benicarló

De l'11 de setembre a l'Institut Ramon Llull

L'11 de setembre de 1714 la ciutat de Barcelona cau en mans de les tropes borbòniques després de 14 mesos de setge, en el marc de la Guerra de Successió. El Regne de València ja feia uns anys que havia caigut sota el domini de les tropes del primer Rei Borbó, el 29 de juny de 1707. En la defensa de la Ciutat Comtal el mateix general Basset - personatge mític - va ser el responsable de l'artilleria que defensava la ciutat: “Jo saltaré quan salte Barcelona”, diu la llegenda que així va respondre el general Basset quan li insinuaren abandonar la ciutat que estava ja perduda. Basset fa ser fet presoner i va passar els darrers anys de la seua vida, fins a la seua mort, pres. Però ell no va ser l'únic valencià que va defensar Barcelona. De fet es van poder formar fins a dos regiments complets, que van quedar batejats com el “Mare de Déu dels Desemparats” i el “Sant Vicent Ferrer”. Una nova mostra de la solidaritat d'aquells patriotes que després d'haver perdut el seu país en mans d'un exercit estranger van defensar al seu veí del nord.

Han passat molts anys dels tristos fets que els catalans recorden l'11 de setembre. Però aquesta setmana el Govern Balear i la Generalitat de Catalunya signaven de nou el acord de participació en l'Institut Ramon Llull – per entendre'ns, el Instituto Cervantes dels territoris de parla catalana –, desprès dels anys de govern del PP a les Illes en que se'n havien eixit. Ara només falta que la Generalitat Valenciana també s'hi sume, demostrant que és un aliat i no un enemic.

Publicat a La Veu de Benicarló el 12 de setembre de 2008

Més irreflexions

Hola. Avui torno a repescar açò d'escriure en un blog. Vull marcar-me l'objectiu d'escriure alguna cosa cada quinze dies. Ho tindré fàcil si també compleixo amb La Veu de Benicarló i escric alguna cosa allí amb la mateixa freqüència. Per a qui vullga donar una ullada al que vaig escriure en l'anterior blog, allotjat a spaces de msn, ací ho trobareu. El seu títol era "Irreflexions", per això ací ara tindreu "Més irreflexions".

Per què aquest canvi? Per diverses raons. Fa temps que utilitzo altres serveis de Google i m'agraden molt. A més, spaces no està traduït al català. Amb aquestes raons, no em calen més.

A més de les pròpies irreflexions, també enllaçaré altres pot ser més lúcides que em trobe en la premsa i Internet. Les temàtiques, supose que al voltant, sobre tot, de la psicologia social, les dinàmiques del mercat laboral i la realitat social, econòmica i política valenciana.