Democracia monitoritzada

Reprodueixo a continuació el meu article que comenta el llibre "Democracia monitorizada" publicat a la web de la Fundació Nexe.

Títol: Democracia monitorizada en la era de la nueva galaxia mediática. La propuesta de John Keane.
Autor: Ramón Andrés Feenstra
Editorial: Icaria Editorial
Any: 2012

La resposta de la ciutadania espanyola a la gestió del govern de José María Aznar dels atemptats de Madrid de l’11 de març del 2004, les mobilitzacions del 15-M durant el 2011 o l’anomenada «Primavera valenciana», han estat moviments de protesta populars en què les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un protagonisme clau.

Aquestes protestes s’han interpretat àmpliament com una reacció de la ciutadania davant les deficiències de participació de les actuals democràcies representatives. El concepte de democràcia participativa —i la mateixa demanda de més participació ciutadana— han estat també protagonistes de l’actual discussió pública. Només un exemple més, la imminent publicació d’un nou quadern Demos per part de la Fundació Nexe que tractarà sobre una sèrie de propostes de regeneració democràtica en l’àmbit valencià.

El llibre de Ramón Feenstra tracta, precisament, d’explicar l’encaix d’una determinada manera d’entendre aquestes noves tecnologies en el context d’una exigència ciutadana de més i millor democràcia. Feenstra es basa en la proposta teòrica de democràcia monitoritzada del politòleg de la Universitat de Sydney, John Keane, per a explicar els moviments de protesta dels quals parlàvem abans.

Segons aquest plantejament, la monitorització de les institucions polítiques (governs, parlaments), de les actuacions polítiques (les lleis) i dels mateixos representants polítics, per part de la ciutadania i mitjançant les TIC, tenen com a conseqüència que els centres de decisió política es converteixen en «edificis de vidre», i, per tant, les males pràctiques són més difícils de donar-se o són denunciades precoçment. Els protagonistes d’aquesta acció de monitorització són —han de ser, sobretot— els ciutadans. Però també són agents de la monitorització les entitats —pensem en Wikileaks— o els mitjans de comunicació i els seus professionals.

El llibre insisteix també en el paper dels mitjans tradicionals de comunicació, que estan veritablement en un procés de canvi que no se sap on acabarà duent-los. La decadència mediàtica o la concentració mediàtica són problemes greus que els afecten, amb conseqüències com la bretxa digital, la desigualtat comunicativa o el monopoli mediàtic. Aquesta és una altra raó a favor del protagonisme dels ciutadans en la monitorització de l’àmbit de govern. Evidentment, la teoria defensa que els mateixos ciutadans no poden fugir de la seua responsabilitat en l'assumpció d’un paper actiu.

Aquesta visió del paper de les TIC i la ciutadania en la regeneració democràtica entronca clarament amb una visió optimista dels efectes de la globalització, o d'almenys una faceta de la globalització. És una proposta atractiva i intel·ligent per a tornar a la ciutadania part del poder de decisió i de participació pública que la tradicional democràcia representativa havia, en certa manera, neutralitzat. En definitiva, es tracta d’un llibre molt interessant per a explicar quin pot ser el paper que jugaran les TIC en el desenvolupament d’una democràcia més participativa.

Més sobre la teoria de Keane:
«¿Democracia monitorizada? La historia secreta de la democracia desde 1945.» Conferència de John Keane a la Universitat Jaume I, el 5 de febrer de 2009.

La dinàmica del mercat de treball valencià des de l’inici de la crisi

La publicació d'Intersindical Valenciana "Quaderns sindicals del País Valencià" va publicar el passat octubre un article meu (pàgina 6) en el que descric quina ha estat la dinàmica de destrucció d'ocupació en el mercat de treball valencià els darrers anys. Reprodueixo el text a continuació:

La degradació del mercat de treball valencià ha sigut, sens dubte, la conseqüència més alarmant dels efectes de la crisi econòmica. L’atur afecta directament les economies domèstiques, ja que redueix les fonts d’ingrés familiar, i alhora l’economia nacional, en la mesura que aquestes famílies no consumeixen tant. Però també té altres efectes en l’àmbit social i psicològic dels individus, els grups i les col·lectivitats. En la societat actual l’ocupació no és solament un factor de la producció, sinó un valor social que vertebra de manera important l’estructura de les comunitats humanes.

Farem un breu repàs descriptiu de com ha sigut aquest procés de degradació del mercat de treball valencià. Intentarem fer una comparació en paral·lel de l’evolució d’aquests mateixos indicadors a escala europea i espanyola.

Taula 1

L’any 2006 hi havia en el conjunt de la Unió Europea (UE) 211 milions de treballadors. En aquell mateix moment, a Espanya treballaven 19 milions i mig de persones i un poc més de dos milions al País Valencià (Taula 1). Al final de l’any següent començava la crisi econòmica que encara suportem. En 2009 ja era evident la caiguda d’ocupació tant a Espanya com al País Valencià, encara que la UE no només mantenia estable el nombre total de treballadors, sinó que l’augmentava lleugerament. L’any passat la situació era que mentres que la UE mantenia el conjunt de treballadors en pràcticament la mateixa xifra que cinc anys abans, Espanya perdia un 8% de treballadors i el País Valencià, un 12%.

Taula 2

Un indicador sintètic d’aquestes magnituds absolutes és la taxa d’ocupació. D’aquesta manera podem comparar territoris de grandàries diferents (Taula 2). La taxa d’ocupació (la proporció de persones ocupades sobre el total de la població activa) era pràcticament igual a Espanya i a la UE, i 10 punts menys en el cas valencià (Nota al peu 1). En 2011 la degradació del mercat de treball valencià i espanyol respecte de l’europeu és palés. L’any 2006 vora 20 milions d’europeus es trobaven en l’atur (Taula 3). Aquesta era també la situació laboral d’1,8 milions d’espanyols i quasi dos-cents mil valencians. Cinc anys més tard, les dades són impactants. A la UE hi ha més de 23 milions de persones en l’atur (un increment respecte de 2006 del 20%). A Espanya s’ha arribat (i ara també sabem que superat) la barrera dels 5 milions (un 170% més des de 2006). En el cas valencià trobem el major augment, havent arribat a superar els sis-cents-mil aturats (un augment del 200% des de 2006). El cas espanyol sobre el conjunt d’Europa és gravíssim, ja que representa el 20% del total de l’atur a la UE. L’atur valencià sobre el del conjunt de l’estat representa el 13%.

Taula 3

Taula 4

Finalment, la taula 4 mostra la taxa d’atur, per comparar millor entre els territoris que estem comentant. En 2006 les taxes d’atur tant a Europa com a Espanya i el País Valencià no eren excessives –encara que tampoc baixes–, però, el més destacable: eren molt similars. Estàvem, doncs, en una situació de “convergència” respecte al mercat de treball europeu. Només tres anys després, no sols s’ha disparat l’atur espanyol i valencià, sinó que s’han incrementat les diferències: l’espanyol supera en 9 punts l’europeu (el dobla) i el valencià supera 3 punts l’espanyol. En 2011 aquestes distàncies encara han augmentat més, Espanya avantatja en 12 punts Europa (el triplica). En el cas valencià es mantenen els tres punts de diferència respecte a l’atur espanyol.

Aquestes xifres no són només un indicador, un símptoma, sinó que darrere s’hi amaga el drama de les persones i famílies que han perdut el seu lloc de treball. S’han mostrat dades generals, però hi ha col·lectius concrets especialment colpejats per l’atur o la precarietat laboral, com els joves, les dones, les persones amb baixa qualificació, els treballadors de més edat o els aturats de llarga durada.

Quina és la raó per la qual s’ha destruït més ocupació al País Valencià que a Espanya i, sobretot, Europa? És possible revertir la situació? Quines possibilitats hi ha que es torne a crear ocupació i es reduïsca l’atur?

La majoria d’autors coincideixen que el model productiu valencià, compartit en gran part amb l’estat, basat en un ús extensiu de ma d’obra poc qualificada, salaris baixos i falta d’ús de tecnologies i de valor afegit en els seus productes i serveis, ha sigut la raó de la ràpida destrucció d’ocupació. Les polítiques d’ocupació i les reformes laborals dels darrers anys no han contribuït en absolut a superar aquest model productiu i, en arribar la crisi, les empreses valencianes s’han ressentit molt més que en països d’Europa més avançats.

Les polítiques econòmiques a tots els nivells han apostat per una austeritat que l’únic que farà serà que es retraga el creixement econòmic. En canvi, només reactivant l’economia, però des d’un model més social i sostenible, es pot crear ocupació.



FONTS: Eurostat, Comité Econòmic i Social de la Comunitat Valenciana i elaboració pròpia.

(Nota al peu 1)
Les fonts estadístiques per a elaborar aquest article són diverses, la qual cosa pot introduir diferents metodologies que poden portar a apreciacions incorrectes. En aquest article, les dades de la UE-27 i de l’Estat espanyol procedeixen d’Eurostat, mentre que les del País Valencià s’han extret del Comité Econòmic i Social. En el cas valencià, cal denunciar la falta de dades estadístiques publiques de qualitat per part les entitats que en són responsables per llei, com l’Institut Valencià d’Estadística o el Servef. Però aquest tema el deixarem per a una altra ocasió.