Quant espai queda a la dreta?

Via l'amic Jaume m'arriba aquest article de Jesús Civera, el qual m'ha portat a fer algunes reflexions sobre la possibilitat de l'existència d'un altre partit de dreta en l'espectre polític valencià, que competiria pel vot conservador amb el PPCV.

Certament, aquesta possibilitat s'ha comentat moltes vegades, pot ser més a nivell estatal. L'esquerra està fragmentada en diversos partits, mentre que tota la dreta, des del centre fins a l'extrema dreta, troba cabuda al PP. Jo sempre m'he preguntat com alguns votants centristes, de tradició cristiana o europeista, -la dreta "civilitzada", que es sol dir- es trobaven a gust votant el mateix partit que ex-fff (franquistes, feixistes i falangistes, si és que alguna vegada es deixa de ser-ho). Per una altra banda, no és exactament correcte pensar que els partits polítics de drets i esquerres funcionen igual: en el seu origen històric, al caliu de la revolució industrial i l'expansió del sufragi electoral, els motius de la seua constitució són ben diferents: els progressistes buscaven defensar els drets de les noves classes treballadores, els conservadors van "reaccionar" front açò amb els instruments disponibles: la democràcia i els partits polítics. També queda bastant clar una diferència en el funcionament psicològic del pensament progressista i del conservador: El pensament progressista està més ideologitzat, admet la discrepància interna, fomenta la participació i la crítica, rebutja el dogmatisme, l'autoritarisme i les estructures verticals. Té una visió positiva del ser humà: "l'home es bo per naturalesa". En l'altra banda, el pensament conservador, pel contrari, parteix d'una imatge del ser humà negativa: "l'home és un llop per als propi home", per tant cal una única autoritat forta, que es troba en possessió de la veritat, per a que faça complir la llei. És un pensament més paternalista. Amb tot aquest rotllo vull dir que no té per que ser possible una simetria en l'organització política als dos costats del centre polític.

En tot cas, des del meu punt de vista, la creació d'un nou partit polític de centre dreta depèn fonamentalment de que grups d'interessos troben incapaç l'actual PPCV de crear un entorn favorable a les seues activitats econòmiques. En aquest sentit, sí és cert que darrerament els empresaris valencians han estat crítics com mai amb el govern. Crípticament crítics, en absolut de forma oberta, però d'una manera que no s'havia vist mai al País Valencià, quan sempre la sintonia entre els empresaris i el Consell/PPCV ha estat total. En la mesura que la situació econòmica valenciana empitjore -i aquest empitjorament concret del nostre país els empresaris saben ben bé que en part és culpa del govern de Camps- és possible que algú trobe oportú o necessari l'aparició d'un partit polític que es situe en la mateixa franja electoral del PP, oferint-se com alternativa i substituint-lo en el poder. Ja veurem.

Amb Camps, sense govern i sense lideratge

Llegeixo la següent notícia a El País: Camps acepta liderar el cambio de modelo que plantea la patronal: "Francisco Camps, presidente de la Generalitat, aseguró ayer sentirse 'orgulloso' de que los responsables de la Confederación Empresarial Valenciana (CEV) le encomendaran el liderazgo del tránsito de la economía valenciana hacia un nuevo modelo productivo más sostenible y más flexible."

La proposta dels empresaris és molt interessant, caldrà vore si el Consell és capaç de fer-la seua i liderar com cal un canvi en l'economia valenciana. Precisament el que li cal al País per a sortir d'aquesta greu crisi és un govern que governe i uns líders polítics que lideren, cosa ara mateixa totalment inexistent. M'explico, el Consell i el seu president (que és el president de tots els valencians) estan desapareguts: el cas Camps (Gürtel, diuen a Espanya) els ha deixat ben fora de joc. Ara mateixa no hi ha ningú al timó del govern, just quan ens trobem en mig d'una tempesta que pot afonar l'economia i la societat valencianes. Personalment no cofio en absolut que l'actual govern del PP siga capaç de solucionar cap dels greus problemes que actualment ens afecten als valencians. Tampoc es veu relleu polític a curt termini. He de confesar que em sorprén que l'única alenada d'aire fresc en el ranci panorama polític i econòmic valencià vinga de mans dels empresaris. Bé, ells tenen els quartos i poden decidir en la campanya electoral de quin partit polític o senyor posen diners per a que siga el proper govern i president de la Generalitat. Senyors empresaris, vista l'experiència dels darrers anys, trien amb seny.

Atur: un repte immediat per a l'economia valenciana

En el darrer número de la revista Tot Tirant apareix un article meu sobre el problema de l'atur al País Valencià i per on deurien anar els tirs per a la recuperació de l'ocupació.

Nosaltres sí podem

El PP ostenta un poder legítimament aconseguit, mitjançant les majories electorals que ve revalidant sense a penes esforç des de 1995. A mesura que els seus dirigents han anat assimilant el caràcter aparentment vitalici de l'hegemonia conservadora en el panorama polític valencià, els seus abusos de poder han anat en augment continuat. Molts detractors d'aquesta política de favoritismes, desregulació de l'àmbit públic, censura informativa i malbaratament dels diners públics, hem assistit amb perplexitat a la continuada marxa triomfal d'aquest dirigents populars per col·legis, circuits estrets, ports, Canal 9 i primeres pedres. Impotents, sembla que no hi havia res a fer. La frase era "Aquests fan el que els dona la gana, no hi a res a fer".

Igual que el personatge de la pel·lícula "Bananas" de Woody Allen, que -- partint de lluitador per la llibertat -- quan arriba a màxim dirigent polític del seu país no pot evitar que li puge el poder al cap i ordena coses tant estúpides com que tot el mon ha de portat els calçotets posats al cap, el Consell ha patit els mateixos efectes. Però la bogeria, el caprici, l'abús que suposava la voluntat del Conselller Font de Mora d'obligar a impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglès ha topat amb la voluntat de la comunitat educativa (professors, alumnes i pares i mares) que s'ha plantat per a defensar els seus drets a una educació pública i de qualitat. Font de Mora ha cedit, ha declarat una moratòria a l'aplicació de l'anglès a les classes i ha acordat un calendari de negociacions amb els sindicats. Així doncs, sembla que aquesta gent no "fa el que vol". Més ve, fa "el que nosaltres els deixem fer". S'ha dit moltes vegades en aquesta revista: els valencians -- també els benicarlandos -- tenim el govern que ens mereixem, ni més ni menys. Si en volem un altre, només tenim que canviar-lo. Si encara falta temps per a les properes eleccions, aleshores cal pressionar. Com a ciutadans (valencians, benicarlandos), el nostre dret -- i també deure -- no és sols votar cada quatre anys, si no recordar continuament als polítics que ens representen les seves promeses i l'obligació que tenen de complir-es. Ho hem de demanar, ho hem d'exigir. I ara li recordo a l'alcalde Domingo, entre altres coses, que volem un centre de salut nou, unes escoles equipades, una depuradora, uns carrers decents, un port accessible, una programació cultural decent...

Publicat a La Veu de Benicarló el 26 de desembre de 2008