Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Quant espai queda a la dreta?

Via l'amic Jaume m'arriba aquest article de Jesús Civera, el qual m'ha portat a fer algunes reflexions sobre la possibilitat de l'existència d'un altre partit de dreta en l'espectre polític valencià, que competiria pel vot conservador amb el PPCV.

Certament, aquesta possibilitat s'ha comentat moltes vegades, pot ser més a nivell estatal. L'esquerra està fragmentada en diversos partits, mentre que tota la dreta, des del centre fins a l'extrema dreta, troba cabuda al PP. Jo sempre m'he preguntat com alguns votants centristes, de tradició cristiana o europeista, -la dreta "civilitzada", que es sol dir- es trobaven a gust votant el mateix partit que ex-fff (franquistes, feixistes i falangistes, si és que alguna vegada es deixa de ser-ho). Per una altra banda, no és exactament correcte pensar que els partits polítics de drets i esquerres funcionen igual: en el seu origen històric, al caliu de la revolució industrial i l'expansió del sufragi electoral, els motius de la seua constitució són ben diferents: els progressistes buscaven defensar els drets de les noves classes treballadores, els conservadors van "reaccionar" front açò amb els instruments disponibles: la democràcia i els partits polítics. També queda bastant clar una diferència en el funcionament psicològic del pensament progressista i del conservador: El pensament progressista està més ideologitzat, admet la discrepància interna, fomenta la participació i la crítica, rebutja el dogmatisme, l'autoritarisme i les estructures verticals. Té una visió positiva del ser humà: "l'home es bo per naturalesa". En l'altra banda, el pensament conservador, pel contrari, parteix d'una imatge del ser humà negativa: "l'home és un llop per als propi home", per tant cal una única autoritat forta, que es troba en possessió de la veritat, per a que faça complir la llei. És un pensament més paternalista. Amb tot aquest rotllo vull dir que no té per que ser possible una simetria en l'organització política als dos costats del centre polític.

En tot cas, des del meu punt de vista, la creació d'un nou partit polític de centre dreta depèn fonamentalment de que grups d'interessos troben incapaç l'actual PPCV de crear un entorn favorable a les seues activitats econòmiques. En aquest sentit, sí és cert que darrerament els empresaris valencians han estat crítics com mai amb el govern. Crípticament crítics, en absolut de forma oberta, però d'una manera que no s'havia vist mai al País Valencià, quan sempre la sintonia entre els empresaris i el Consell/PPCV ha estat total. En la mesura que la situació econòmica valenciana empitjore -i aquest empitjorament concret del nostre país els empresaris saben ben bé que en part és culpa del govern de Camps- és possible que algú trobe oportú o necessari l'aparició d'un partit polític que es situe en la mateixa franja electoral del PP, oferint-se com alternativa i substituint-lo en el poder. Ja veurem.

L'autonomia no agrada als valencians

Llegeixo en El País sobre la publicació per part del CIS del segon baròmetre autonòmic. El primer es va realitzar ara fa cinc anys.

El diari espanyol ressalta una dada que, realment, ens pot preocupar i molt als que pensem que el poble valencià ha de treballar per la sobirania i l'autogovern: la societat valenciana és menys autonomista, donat que el 2005 el 26,2% dels enquestats estaven d'acord amb una Espanya amb comunitats autònomes amb més autonomia, mentre que en 2010 només recolzen aquesta opinió el 14,30%. En l'altra extrem, mentre que en 2005 12,30% de valencians i valencianes pensaven que era millor un estat central sense autonomies, en 2010 aquest percentatge pujava al 18,30%.


Els resultats els podeu vore en la imatge. També podeu vore el percentatge de variació i el valor en l'enquesta de 2010 de les respostes a la mateixa pregunta en els territoris "de referència" per a comparar-nos: Catalunya i la Comunidad de Madrid. Queda ven clar que el perfil de resposta dels valencians i valencianes és molt més proper al de Madrid que al de Catalunya. Bé, poca cosa més a comentar, les dades parlen per elles mateixa. Que anem a fer els que pensem que l'autogovern és un objectiu pel que val la pena treballar? Caldrà reflexionar molt críticament. En el mateix estudi del CIS, i l'article també s'en fa ressò, hi trobem pistes. Els valencians i valencianes desconfien àmpliament del govern del president Camps. És possible que la mala gestió del Partido Popular i l'aflorament de multitud de casos de corrupció al seu voltant, junt a la pretesa apropiació del valencianisme per part seua, ha fet que la societat valenciana haja associat les institucions autonòmiques amb valors clarament negatius? Els sociòlegs podran analitzar i opinar sobre aquests resultats amb més fonamentació que jo mateix.

Amb Camps, sense govern i sense lideratge

Llegeixo la següent notícia a El País: Camps acepta liderar el cambio de modelo que plantea la patronal: "Francisco Camps, presidente de la Generalitat, aseguró ayer sentirse 'orgulloso' de que los responsables de la Confederación Empresarial Valenciana (CEV) le encomendaran el liderazgo del tránsito de la economía valenciana hacia un nuevo modelo productivo más sostenible y más flexible."

La proposta dels empresaris és molt interessant, caldrà vore si el Consell és capaç de fer-la seua i liderar com cal un canvi en l'economia valenciana. Precisament el que li cal al País per a sortir d'aquesta greu crisi és un govern que governe i uns líders polítics que lideren, cosa ara mateixa totalment inexistent. M'explico, el Consell i el seu president (que és el president de tots els valencians) estan desapareguts: el cas Camps (Gürtel, diuen a Espanya) els ha deixat ben fora de joc. Ara mateixa no hi ha ningú al timó del govern, just quan ens trobem en mig d'una tempesta que pot afonar l'economia i la societat valencianes. Personalment no cofio en absolut que l'actual govern del PP siga capaç de solucionar cap dels greus problemes que actualment ens afecten als valencians. Tampoc es veu relleu polític a curt termini. He de confesar que em sorprén que l'única alenada d'aire fresc en el ranci panorama polític i econòmic valencià vinga de mans dels empresaris. Bé, ells tenen els quartos i poden decidir en la campanya electoral de quin partit polític o senyor posen diners per a que siga el proper govern i president de la Generalitat. Senyors empresaris, vista l'experiència dels darrers anys, trien amb seny.

Atur i fracàs escolar

Les darreres dades de desocupació mostrades per l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2008 mostren unes xifres d'atur per al País Valencià i la resta d'Espanya molt greus. El País Valencià està destruint ocupació més ràpidament que la resta d'Espanya i més ràpidament del que el va crear durant l'anterior període de creixement econòmic.

No podia portar a cap més desenllaç una gestió de l'economia basada en els salaris més baixos d'Europa, la major precarietat laboral de la Unió Europea, l'explotació desvergonyida de la immigració legal i il·legal, la manega ampla davant la falta d'ètica de la inversió especulativa i la coronació de la ranjola per damunt de la professionalitat empresarial.

En aquesta conjuntura, hem d'escoltar al·lucinats les sorprenents declaracions del Vicepresident Econòmic del Consell, Gerardo Camps, afirmant que el País Valencià no està destruint ocupació i que és la comunitat autònoma que millor està suportant la situació de crisi econòmica. És cec i sord, aquest home? O està parlant per a cecs i sords?

En aquest context, són els joves menors de 25 anys els que es troben en la situació més fràgil davant la crisi, tant per la seua situació de precarietat com per la poca capacitat d'ocupabilitat que presenten. L'atur juvenil s'ha duplicat en dos anys al passar de 23.536 joves menors de 25 anys en desembre de 2006 a 46.444 el passat desembre. Només Andalusia compta amb major nombre de joves aturats. El sindicat CCOO encertava totalment en el seu anàlisi al afirmar que a l'alta incidència de l'atur en els joves valencians a contribuït especialment el fracàs escolar, ja que el País Valencià presenta l'index més alt de l'estat espanyol, amb un 40% dels alumnes que abandonen els estudis abans de finalitzar els estudis obligatoris. Els darrers anys aquests joves no van voler finalitzar els seus estudis obligatoris enlluernats per els diners fàcils del sector de la construcció.

L'anàlisi de les causes d'aquesta crisi i de les greus conseqüències que ens va a portar --que ens està portant ja-- s'aclara per moments i senyala clarament a la política econòmica i educativa del Consell presidit per Francisco Camps com responsables d'haver afeblit aquests dos importants pilars en que qualsevol país ha de sostindre el seu present per enfrontar-se amb èxit al seu futur.

Publicat a La Veu de Benicarló el 6 de febrer de 2009