Presentació del llibre 'Valencians i democràcia. Del malestar a la proposta' a Castelló de la Plana

El proper dijous 16 de maig tinc el plaer de presentar a la Llotja del Cànem de Castelló a Carlos Villodres, que ens vindrà a presentar el seu llibre 'Valencians i democràcia. Del malestar a la proposta', publicat dins la col·lecció Demos de la Fundació Nexe. Amb aquesta publicació continuem, des de la Fundació, fent una aportació al debat fonamentat sobre diferents qüestions claus de la realitat valenciana. Qüestions que cal abordar amb seriositat i des d'una òptica valencianista per a encarar el futur, complicat, que enfronta el país.

El llibre tracta d'analitzar el funcionament dels partits polítics i del sistema polític i electoral valencià i espanyol, a més de possibles alternatives, a la vegada que explora les formes de democràcia participativa. La publicació la podeu descarregar gratuïtament o adquirir en paper ací.

En la presentació comptarem, també, amb Ali Brancal, regidora de Compromís a l'Ajuntament de Castelló. Una oportunitat també per compartir les experiències de participació ciutadana que aquesta formació política ha posat en marxa a nivell intern.

Finalment, agrair a la Universitat Jaume I de Castelló la cessió de l'espai per a la presentació del llibre, així com al Centre Cultural Valencià La Nau la seua col·laboració en l'organització de l'acte.

Ens veiem, doncs, prompte, a la Llotja del Cànem.

Democracia monitoritzada

Reprodueixo a continuació el meu article que comenta el llibre "Democracia monitorizada" publicat a la web de la Fundació Nexe.

Títol: Democracia monitorizada en la era de la nueva galaxia mediática. La propuesta de John Keane.
Autor: Ramón Andrés Feenstra
Editorial: Icaria Editorial
Any: 2012

La resposta de la ciutadania espanyola a la gestió del govern de José María Aznar dels atemptats de Madrid de l’11 de març del 2004, les mobilitzacions del 15-M durant el 2011 o l’anomenada «Primavera valenciana», han estat moviments de protesta populars en què les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un protagonisme clau.

Aquestes protestes s’han interpretat àmpliament com una reacció de la ciutadania davant les deficiències de participació de les actuals democràcies representatives. El concepte de democràcia participativa —i la mateixa demanda de més participació ciutadana— han estat també protagonistes de l’actual discussió pública. Només un exemple més, la imminent publicació d’un nou quadern Demos per part de la Fundació Nexe que tractarà sobre una sèrie de propostes de regeneració democràtica en l’àmbit valencià.

El llibre de Ramón Feenstra tracta, precisament, d’explicar l’encaix d’una determinada manera d’entendre aquestes noves tecnologies en el context d’una exigència ciutadana de més i millor democràcia. Feenstra es basa en la proposta teòrica de democràcia monitoritzada del politòleg de la Universitat de Sydney, John Keane, per a explicar els moviments de protesta dels quals parlàvem abans.

Segons aquest plantejament, la monitorització de les institucions polítiques (governs, parlaments), de les actuacions polítiques (les lleis) i dels mateixos representants polítics, per part de la ciutadania i mitjançant les TIC, tenen com a conseqüència que els centres de decisió política es converteixen en «edificis de vidre», i, per tant, les males pràctiques són més difícils de donar-se o són denunciades precoçment. Els protagonistes d’aquesta acció de monitorització són —han de ser, sobretot— els ciutadans. Però també són agents de la monitorització les entitats —pensem en Wikileaks— o els mitjans de comunicació i els seus professionals.

El llibre insisteix també en el paper dels mitjans tradicionals de comunicació, que estan veritablement en un procés de canvi que no se sap on acabarà duent-los. La decadència mediàtica o la concentració mediàtica són problemes greus que els afecten, amb conseqüències com la bretxa digital, la desigualtat comunicativa o el monopoli mediàtic. Aquesta és una altra raó a favor del protagonisme dels ciutadans en la monitorització de l’àmbit de govern. Evidentment, la teoria defensa que els mateixos ciutadans no poden fugir de la seua responsabilitat en l'assumpció d’un paper actiu.

Aquesta visió del paper de les TIC i la ciutadania en la regeneració democràtica entronca clarament amb una visió optimista dels efectes de la globalització, o d'almenys una faceta de la globalització. És una proposta atractiva i intel·ligent per a tornar a la ciutadania part del poder de decisió i de participació pública que la tradicional democràcia representativa havia, en certa manera, neutralitzat. En definitiva, es tracta d’un llibre molt interessant per a explicar quin pot ser el paper que jugaran les TIC en el desenvolupament d’una democràcia més participativa.

Més sobre la teoria de Keane:
«¿Democracia monitorizada? La historia secreta de la democracia desde 1945.» Conferència de John Keane a la Universitat Jaume I, el 5 de febrer de 2009.

La crisi social

Reprodueixo el meu text publicat en la web de la Fundació NEXE el 23/07/2012:

Aquesta crisi econòmica a què sobrevivim és una crisi econòmica i ètica, que ara està derivant ràpidament cap a una crisi social. És una crisi econòmica per l’esclat de les bombolles financera i immobiliària, en un context de pèrdua de control dels estats sobre l’economia mundial a favor d’interessos econòmics corporatius.

És una crisi ètica, perquè precisament les decisions polítiques i econòmiques s’han pres, a tots els nivells —local, regional, estatal i mundial— donant l’esquena a un conjunt de valors suposadament de referència per a les societats democràtiques: democràcia, justícia social, igualtat, solidaritat.... De fet, estan recollits explícitament en les lleis i constitucions de les principals democràcies occidentals. Ben al contrari, sembla que els principis rectors d’aqueixes decisions han estat més aviat els seus contraris: egoisme, cobdícia, corporativisme, competitivitat, autoritarisme...

Com a conseqüència, la crisi social en la qual ha desembocat la crisi econòmica i ètica mereix a partir d’ara la nostra major atenció i preocupació. La gestió política interessada (defensora d’interessos que no són els públics, els de tots), la mala gestió pública i la corrupció ens porten cap a un empobriment general de la societat: tancament d’empreses i caiguda de l’activitat econòmica, atur desbocat, caiguda de la renda, desmantellament dels serveis públics... I ens porten també cap a un trencament social.

Els elements d'aquesta crisi social són múltiples. Cada cop es desconfia més de la classe política que ens ha portat a aquesta situació, i això suposa, conseqüentment, una perillosa desconfiança en el propi sistema democràtic. Les estructures familiars de suport enfront dels problemes econòmics s’han afeblit per la pròpia dinàmica de modernització social de les darreres dècades. El teixit associatiu s’ha estancat en un model d’entitat prestadora de serveis, alimentada per subvencions públiques, deixant de banda la funció de via de participació ciutadana, d’interlocutor crític amb els poders públics. La individualització de les relacions laborals i un cert conformisme dels sindicats han afeblit el poder col·lectiu dels treballadors. Així tenim com a resultat una societat més dèbil, en una posició més difícil a l’hora d’encarar els interessos econòmics corporatius globals que se li enfronten.

La solució exigeix reconstruir eixe teixit social, des de la mateixa base social. Les campanyes pseudopopulars dissenyades des de les noves ferramentes de màrqueting polític a Internet, poden ser cridaneres i crear o activar emocions i motivacions compartides, però no sorgeixen d’iniciatives amb una base social àmplia, no es transformen directament en acció real. O almenys no amb la intensitat necessària. Hi ha també honroses excepcions, però són minoritàries i no són capaces de mobilitzar a grans conjunts de la societat. El teixit cívic es troba en un perillós estat vegetatiu del qual només pot eixir si recupera la seua funció de via de participació ciutadana, d’escola de democràcia.

El catalanisme recupera Catalunya

Em sembla evident que el principal resultat de les eleccions catalanes del passat diumenge és el fet que el catalanisme polític recupera el protagonisme en l’escena política catalana. CiU, ERC (encara que és el grup polític més castigat pel seu electorat) i SI (que entra amb força com a nova plataforma política en el Parlament de Catalunya) sumen conjuntament 76 escons, el que suposa la majoria absoluta dels 135 que composen l’hemicicle. Això els ha de permetre articular veritables polítiques de construcció nacional, si és que és el que realment volen les tres formacions.

Per una altra banda, la salut democràtica catalana és envejable, tant per la diversitat de partits polítics que configuren el nou arc parlamentari com pel debat que ha hagut durant tota la campanya que, en general, ha permès que totes les forces polítiques tingueren la oportunitat de dir la seua. Els mitjans de comunicació catalans, nombrosos i plurals, també han contribuït. Segurament algú pot no estar d’acord amb açò, però no puc arribar a una altra conclusió al comparar l’escena política catalana amb la valenciana.

CiU obté una majoria simple còmoda, però no un xec en blanc, i això és bo, doncs tots hem patit el rodet de les majories absolutes. Ací al País Valencià vam patir primer la del PSPV i des de fa 15 anys la del PP.

Solidaritat ha entrat gràcies a la vinculació del seus líders amb la campanya de consultes per la independència de Catalunya. Ha estat una estratègia molt intel·ligent per part seua. És una bona mostra del que els ciutadans volen dels polítics, activitat i accions concretes i no tanta retòrica.

ERC ha estat, com ja he dit, el partit més castigat pel seu electorat, però no deixa de ser una força política a tindre en compte en l'aritmètica parlamentària amb els seus 10 escons. A més, és un partit històric que segurament sabrà fer la reflexió interna que li cal per encarar el futur. Ja ho ha fet en altres ocasions.

El toc de preocupació el donen el creixement de l’extrema dreta: el PP ha arribat a 18 escons escorant encara més el seu missatge cap a posicions xenòfobes, Ciutadans ha mantingut els seus 3 escons i PxC ha estat a punt d’entrar. Ciutadans és un partit que crec que en el futur ens donarà sorpreses desagradables. Pensava que no consolidarien els resultats de fa quatre anys, però ho han aconseguit. S’ha sabut maquillar molt bé, transmetent una imatge jove i moderna alhora que seriosa.

El PSC s’ha desinflat encara més des dels resultats amb Maragall com a líder. Els socialistes catalans s’han quedat ben sols, fins i tot a Madrid preferien la victòria de CiU, de cara als pactes posteriors a les eleccions espanyoles de 2012. Açò evidència la irrealitat de creure que es possible conjugar l'identitat espanyola i catalana. Respecte a les identitats nacionals, ja ho cantava Machin: “como se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco”.

Quant espai queda a la dreta?

Via l'amic Jaume m'arriba aquest article de Jesús Civera, el qual m'ha portat a fer algunes reflexions sobre la possibilitat de l'existència d'un altre partit de dreta en l'espectre polític valencià, que competiria pel vot conservador amb el PPCV.

Certament, aquesta possibilitat s'ha comentat moltes vegades, pot ser més a nivell estatal. L'esquerra està fragmentada en diversos partits, mentre que tota la dreta, des del centre fins a l'extrema dreta, troba cabuda al PP. Jo sempre m'he preguntat com alguns votants centristes, de tradició cristiana o europeista, -la dreta "civilitzada", que es sol dir- es trobaven a gust votant el mateix partit que ex-fff (franquistes, feixistes i falangistes, si és que alguna vegada es deixa de ser-ho). Per una altra banda, no és exactament correcte pensar que els partits polítics de drets i esquerres funcionen igual: en el seu origen històric, al caliu de la revolució industrial i l'expansió del sufragi electoral, els motius de la seua constitució són ben diferents: els progressistes buscaven defensar els drets de les noves classes treballadores, els conservadors van "reaccionar" front açò amb els instruments disponibles: la democràcia i els partits polítics. També queda bastant clar una diferència en el funcionament psicològic del pensament progressista i del conservador: El pensament progressista està més ideologitzat, admet la discrepància interna, fomenta la participació i la crítica, rebutja el dogmatisme, l'autoritarisme i les estructures verticals. Té una visió positiva del ser humà: "l'home es bo per naturalesa". En l'altra banda, el pensament conservador, pel contrari, parteix d'una imatge del ser humà negativa: "l'home és un llop per als propi home", per tant cal una única autoritat forta, que es troba en possessió de la veritat, per a que faça complir la llei. És un pensament més paternalista. Amb tot aquest rotllo vull dir que no té per que ser possible una simetria en l'organització política als dos costats del centre polític.

En tot cas, des del meu punt de vista, la creació d'un nou partit polític de centre dreta depèn fonamentalment de que grups d'interessos troben incapaç l'actual PPCV de crear un entorn favorable a les seues activitats econòmiques. En aquest sentit, sí és cert que darrerament els empresaris valencians han estat crítics com mai amb el govern. Crípticament crítics, en absolut de forma oberta, però d'una manera que no s'havia vist mai al País Valencià, quan sempre la sintonia entre els empresaris i el Consell/PPCV ha estat total. En la mesura que la situació econòmica valenciana empitjore -i aquest empitjorament concret del nostre país els empresaris saben ben bé que en part és culpa del govern de Camps- és possible que algú trobe oportú o necessari l'aparició d'un partit polític que es situe en la mateixa franja electoral del PP, oferint-se com alternativa i substituint-lo en el poder. Ja veurem.

Cita de Thomas Jefferson

Aquesta cita del principal redactor de la Declaració d'Independència dels EUA sobre la responsabilitat de la societat en l'aplicació dels descobriments científics --però aplicable a moltes altres circumstàncies del dia a dia de les societats democràtiques--, l'he trobat en el blog "Històries de la Ciència" (que us recomano efusivament).

No conec cap garant segur dels poders últims de la societat sinó els propis ciutadans, i si no els considerem prou il·lustrats com per a exercir aquest control amb un judici prudent, el remei no consisteix en arravassar-se'l, sinó en informar-los perquè es facin un judici millor.

Thomas Jefferson