dilluns, 16 de març del 2009

Déu no ens parla en somnis

Un recent estudi de les universitats Carnegie Mellon i Harvard, ambdós nord-americanes, ha demostrat com el proces d'interpretació que els éssers humans fem dels nostres somnis està mediada per les creences prèvies relacionades amb les relacions personals, l'amistat o la fe religiosa.

Els participants en l'estudi pertanyien tant a països occidentals com orientals, per la qual cosa hem de pensar que els mecanismes psicològics que hi ha darrera aquest procés d'interpretació motivada dels somnis --així ho anomenen els dos autors, de cognoms Morewedge i Norton-- és comú als éssers humans, independentment del continent, país o cultura d'origen. Aquestes persones, que hem de suposar una mostra representativa de la majoria de persones, opinen que els somnis permeten conèixer veritats ocultes que permeten una visió més significativa de la realitat que la percepció habitual durant la vigília. La ciència, en canvi, ens mostra una realitat més diferent. Els experiments duts a terme demostren que els significats atribuïts als somnis han estat moderats, com ja hem dit, per el que ja sabem. així doncs, no hi ha cap revelació de veritats ocultes. A més --i açò des del meu punt de vista és certament preocupant-- els contingut dels somnis són tinguts en compte per les persones que els experimenten en els processos de presa de decisions respecte aspectes de la vida quotidiana relacionats amb els temes somiats. Per exemple, les persones que li donen eixa importància als somnis consideren a una amistat en particular amb més afecte si han somiat amb ella recentment (independentment de la interacció social real amb eixa amistat i la resta dels seus amics). Un altre exemple és que hi havia persones que es resistien a volar si havien somiat amb una averia o accident d'un avió (independentment de la seua experiència real al haver volat en avions).

Aquestes conclusions em semblen ben generalitzables més enllà dels somnis. Els prejudicis i la visió acientífica s'assenten amb gran força als nostres processos de pensament, de manera que poden acabar portant a funcionaments psicològics realment irracionals i fins i tot contraproduents als nostres interessos particular.

dimecres, 11 de març del 2009

Mónica García-Renedo ens parla de la intervenció psicològica en desastres

La meua amiga i companya a la Universitat Jaume I de Castelló, la tècnica del Observatori Psicosocial de Recursos en Situacions de Desastres (OPSIDE) Mónica García-Renedo, apareix avui en el periòdic Mediterráneo parlant sobre el seu treball. Voldria destacar dues de les diferents idees que recull la entrevista. Per una banda, la importància del seguiment de les víctimes d'una situació de desastre. Habitualment, quan esdeve una d'aquestes situacions, els mitjans de comunicació i la comunitat internacional s'aboquen a la col·laboració i l'ajuda. Aquesta fase porta el nom de "lluna de mel", per l'atenció i recolçament que porta a les víctimes. Però un cop passat aquest primer moment, és habiutal que altres noticies s'emporten el progragonisme dels titulars. Aleshores, el país o comunitat que ha patit el desastre es troba que l'ajuda i la premsa s'en han anat a un altre costat. En aquest moment apareixen conductes de ràbia i indignació, en una fase anomenada de "desilusió". García-Renedo demana en aquest cas mecanismes públics i xarxes de recolzament comunitari mesos després del desastre per a efectuar un seguiment dels afectats i poder oferir recolzament psicològic.
Un altre dels temes que sorgeixen en l'entrevista i que em sembla interessant és com es veuen afectats per la situació els cosos d'intervenció (bombers, protecció civil, etc.), que es poden considerar com a autèntiques víctimes ocultes de les situacions de desastre. En aquest sentit és molt important la formació psicològica d'aquests professionals que intervenen en desastres, per prevenir futurs problemes.