dilluns, 29 de desembre del 2008

Nosaltres sí podem

El PP ostenta un poder legítimament aconseguit, mitjançant les majories electorals que ve revalidant sense a penes esforç des de 1995. A mesura que els seus dirigents han anat assimilant el caràcter aparentment vitalici de l'hegemonia conservadora en el panorama polític valencià, els seus abusos de poder han anat en augment continuat. Molts detractors d'aquesta política de favoritismes, desregulació de l'àmbit públic, censura informativa i malbaratament dels diners públics, hem assistit amb perplexitat a la continuada marxa triomfal d'aquest dirigents populars per col·legis, circuits estrets, ports, Canal 9 i primeres pedres. Impotents, sembla que no hi havia res a fer. La frase era "Aquests fan el que els dona la gana, no hi a res a fer".

Igual que el personatge de la pel·lícula "Bananas" de Woody Allen, que -- partint de lluitador per la llibertat -- quan arriba a màxim dirigent polític del seu país no pot evitar que li puge el poder al cap i ordena coses tant estúpides com que tot el mon ha de portat els calçotets posats al cap, el Consell ha patit els mateixos efectes. Però la bogeria, el caprici, l'abús que suposava la voluntat del Conselller Font de Mora d'obligar a impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglès ha topat amb la voluntat de la comunitat educativa (professors, alumnes i pares i mares) que s'ha plantat per a defensar els seus drets a una educació pública i de qualitat. Font de Mora ha cedit, ha declarat una moratòria a l'aplicació de l'anglès a les classes i ha acordat un calendari de negociacions amb els sindicats. Així doncs, sembla que aquesta gent no "fa el que vol". Més ve, fa "el que nosaltres els deixem fer". S'ha dit moltes vegades en aquesta revista: els valencians -- també els benicarlandos -- tenim el govern que ens mereixem, ni més ni menys. Si en volem un altre, només tenim que canviar-lo. Si encara falta temps per a les properes eleccions, aleshores cal pressionar. Com a ciutadans (valencians, benicarlandos), el nostre dret -- i també deure -- no és sols votar cada quatre anys, si no recordar continuament als polítics que ens representen les seves promeses i l'obligació que tenen de complir-es. Ho hem de demanar, ho hem d'exigir. I ara li recordo a l'alcalde Domingo, entre altres coses, que volem un centre de salut nou, unes escoles equipades, una depuradora, uns carrers decents, un port accessible, una programació cultural decent...

Publicat a La Veu de Benicarló el 26 de desembre de 2008

divendres, 19 de desembre del 2008

Com està el panorama (musical)!

Ja em permetreu que aquesta setmana us faça una col·laboració més agradable del que és habitual per la meua part. Us vull parlar d'una novetat discogràfica en el món de la música en valencià. Aquest món, dinàmic, vivíssim, amb una gran quantitat de músics i d'estils musicals, viu la marginació més lamentable per part de l'administració pública valenciana.

Aluminosis són un joves de les terres del Maestrat que ja han esdevingut un clàssic del nostre panorama musical. Abans de l'estiu van publicar el seu darrer disc "Agrorock III" i s'han passat des d'aleshores fins ara fent un bon grapat de concerts per tota la geografia dels Països Catalans. Encara que el títol del disc no semble gens original descriu clarament el seu estil musical: rock contundent amb lletres que ens porten als problemes del nostre medi rural i al parlar del carrer dels nostres pobles. Aquest treball, per a mi, és molt millor que el segon pel que fa a les lletres i cançons; i pot ser millor que el primer, en quant a la millora de la sonoritat del disc, enregistrat aquesta vegada en un estudi "com Déu mana". Són dotze cançons, algunes de les quals segur es convertiran en clàssics, com "Ni pa pipes" (amb una tornada digna de la cançó de l'estiu, que denuncia les dificultats que pateixen els llauradors i ramaders per a guanyar-se la vida), "Avaricia, pecat capital" (al voltant del que costa guanyar-se el cel avui en dia i els espabilitas que monten immobiliaries celestials), "No tens vergonya" (amb missatge mediambiental), "Curandero" (una critica a la situació de la sanitat pública) o "Si jo fora" (denuncia del racisme i les fòbies en general de la societat actual, on no val el mateix l'africà que arriba en pastera que el que ho fa fitxat per Real Madrid). El disc acaba, per a rematar, amb una versió del tema tradicional "Les penes són", amb la col·laboració especial del músic Manolo Kabezabolo.

En definitiva un disc fresc i divertidíssim, amb denuncia, amb un so rocker contundent i a més cantat amb les peculiaritats del parlar del nostre terreny. Correu a comprar-lo que aquests xics és mereixen -al menys- cobrir les despeses d'edició.

Publicat a La Veu de Benicarló, novembre de 2009

dimarts, 16 de desembre del 2008

Durá dimissó!

Les sorprenents declaracions de la regidora de Cultura, Raquel Durá, respecte a la necessitat de promoure la normalització de l'espanyol a la nostra ciutat, no sols sorprenen si no també indignen a aquells ciutadans que en la nostra vida diaria trobem tants impediments per a expressar-nos en la nostra llengua, la llengua pròpia dels valencians, el català.

L'espanyol és la segona llengua més parlada en el mon, desprès del xinés mandarí, atenent al número de parlants que la tenen com a llengua materna, sent el seu número total de parlants d'entre 400 i 450 milions de persones. Senyora regidora, li sembla a vosté que l'espanyol està en perill? Una altra dada, l'Instituto Cervantes (organisme encarregat de la difusió de l'espanyol pel mon) parla clarament d'una llengua en expansió: donat que en 1994 el nombre de parlants era d'uns 330 milions. Aixó suposa un increment de més del 35% en els darrers 10 anys.

Però no és només el fet de la salut de ferro de l'espanyol al mon, si no també el fet que en el nostre país els valencianoparlants vivim una situació de submissió lingüística. Encara que pot ser Durá pensa, com Juan Carlos de Borbón, que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes [lo] hicieron suyo por voluntad libérrima”. Una altra mostra de desvergonyida hipocresia d'aquells que justifiquen de la manera més injustificable els abusos, ja no només contra les llengües minoritzades (el català en el cas del País Valencià o les llengües indígenes en el continent americà) si no els abusos per la força contra els pobles lliures que van ser sotmesos per les armes de l'exercit espanyol en diferents moments de la història; els mateixos indígines americans van ser massacrats en la conquesta del Nou Mon, nosaltres vam perdre el dret jurídic i històric a ser una entitat política sobirana amb el Decret de Nova Planta.

Senyora Durá, vosté m'indigna amb les declaracions que fa, que suposen una agressió directa a la meua llengua i a la meua cultura. A més, no si li ocorreix més que presentar aquesta proposta a l'entorn de la celebració dels 25 anys de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Senyora Durá, dimitisca immediatament com a Regidora de Cultura.

Publicat a La Veu de Benicarló el 4 de desembre de 2008