dilluns, 29 de novembre de 2010

El catalanisme recupera Catalunya

Em sembla evident que el principal resultat de les eleccions catalanes del passat diumenge és el fet que el catalanisme polític recupera el protagonisme en l’escena política catalana. CiU, ERC (encara que és el grup polític més castigat pel seu electorat) i SI (que entra amb força com a nova plataforma política en el Parlament de Catalunya) sumen conjuntament 76 escons, el que suposa la majoria absoluta dels 135 que composen l’hemicicle. Això els ha de permetre articular veritables polítiques de construcció nacional, si és que és el que realment volen les tres formacions.

Per una altra banda, la salut democràtica catalana és envejable, tant per la diversitat de partits polítics que configuren el nou arc parlamentari com pel debat que ha hagut durant tota la campanya que, en general, ha permès que totes les forces polítiques tingueren la oportunitat de dir la seua. Els mitjans de comunicació catalans, nombrosos i plurals, també han contribuït. Segurament algú pot no estar d’acord amb açò, però no puc arribar a una altra conclusió al comparar l’escena política catalana amb la valenciana.

CiU obté una majoria simple còmoda, però no un xec en blanc, i això és bo, doncs tots hem patit el rodet de les majories absolutes. Ací al País Valencià vam patir primer la del PSPV i des de fa 15 anys la del PP.

Solidaritat ha entrat gràcies a la vinculació del seus líders amb la campanya de consultes per la independència de Catalunya. Ha estat una estratègia molt intel·ligent per part seua. És una bona mostra del que els ciutadans volen dels polítics, activitat i accions concretes i no tanta retòrica.

ERC ha estat, com ja he dit, el partit més castigat pel seu electorat, però no deixa de ser una força política a tindre en compte en l'aritmètica parlamentària amb els seus 10 escons. A més, és un partit històric que segurament sabrà fer la reflexió interna que li cal per encarar el futur. Ja ho ha fet en altres ocasions.

El toc de preocupació el donen el creixement de l’extrema dreta: el PP ha arribat a 18 escons escorant encara més el seu missatge cap a posicions xenòfobes, Ciutadans ha mantingut els seus 3 escons i PxC ha estat a punt d’entrar. Ciutadans és un partit que crec que en el futur ens donarà sorpreses desagradables. Pensava que no consolidarien els resultats de fa quatre anys, però ho han aconseguit. S’ha sabut maquillar molt bé, transmetent una imatge jove i moderna alhora que seriosa.

El PSC s’ha desinflat encara més des dels resultats amb Maragall com a líder. Els socialistes catalans s’han quedat ben sols, fins i tot a Madrid preferien la victòria de CiU, de cara als pactes posteriors a les eleccions espanyoles de 2012. Açò evidència la irrealitat de creure que es possible conjugar l'identitat espanyola i catalana. Respecte a les identitats nacionals, ja ho cantava Machin: “como se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco”.

2 comentaris:

  1. Si vols un comentari menys optimista sobre "l'envejable salut democràtica catalana":
    http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2010/12/02/drama-victoria-ciu-derrota-psc/449848.html

    ResponSuprimeix
  2. Vaja, quin panorama pinta l'article. Però jo ho deia en comparació al País Valencià. Continuo pensant que les diferències són abismals. Aquest pont a la Ser escoltava a un membre d'un grup de politologia o similar de la UV que demanava una nova llei electoral valenciana per revifar la vida democràtica, que consideraven morta. Entre les propostes, les de sempre: rebaixar límit electoral, combinar llistes obertes/tancades, limitar durada dels càrrecs electes, etc.

    ResponSuprimeix