Llibre: "Sortir de l'armari lingüístic"

- Bon dia. Què teniu temaris d’oposicions?
- Què?
- Que si tenéis temarios de oposiciones

- Bon dia. Volia una càmera digital.
- Disculpe, es que yo no hablo valenciano
- Ah! Bueno... Quería una cámara digital.

En aquestes dues situacions l’interlocutor en cap moment ens ha demanat que deixarem de parlar valencià i parlarem espanyol. En canvi, la nostra conducta ha estat immediatament (automàticament) canviar de llengua. Per què ocorre això? Podem intentar fer vida en valencià sense trobar-nos en aquestes situacions que, la majoria de les vegades, ens fan sentir malament com a valencianoparlants? Els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés ja fa uns anys que treballen aquests temes mitjançant els tallers per la llengua. Ara han condensat els seus coneixements i les seues experiències en un llibre amb un títol molt revelador “Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català” (Angle Editorial).

Els autors ens ofereixen en aquest treball pautes sobre com actuar i sortir-nos-en de la manera més exitosa possible d’aquestes situacions d’ambigüitat lingüística en les que la majoria de vegades en surt perdedora la nostra autoestima i la nostra llengua.

Al meu parer, l’assertivitat lingüística -continuar parlant en valencià encara que el nostre interlocutor ens parle en una altra llengua- és, sense cap mena de dubte, la ferramenta més efectiva per a aconseguir augmentar l’ús i el prestigi social de la nostra llengua. Demostrem la utilitat social del valencià als nouvinguts i a la gent d’ací que no el parla. Donem exemple als altres parlants que no s’atreveixen. Ens fa guanyar visibilitat com a grup social i ens allunya de convertir-nos en un gueto. Ens fa deixar d’estar a la defensiva en quant a la recuperació de la llengua per passar a prendre la iniciativa...

Així doncs, us recomano moltíssim aquest llibre, que el llegiu i, sobre tot, que poseu en pràctica les activitats que proposa.

Quant espai queda a la dreta?

Via l'amic Jaume m'arriba aquest article de Jesús Civera, el qual m'ha portat a fer algunes reflexions sobre la possibilitat de l'existència d'un altre partit de dreta en l'espectre polític valencià, que competiria pel vot conservador amb el PPCV.

Certament, aquesta possibilitat s'ha comentat moltes vegades, pot ser més a nivell estatal. L'esquerra està fragmentada en diversos partits, mentre que tota la dreta, des del centre fins a l'extrema dreta, troba cabuda al PP. Jo sempre m'he preguntat com alguns votants centristes, de tradició cristiana o europeista, -la dreta "civilitzada", que es sol dir- es trobaven a gust votant el mateix partit que ex-fff (franquistes, feixistes i falangistes, si és que alguna vegada es deixa de ser-ho). Per una altra banda, no és exactament correcte pensar que els partits polítics de drets i esquerres funcionen igual: en el seu origen històric, al caliu de la revolució industrial i l'expansió del sufragi electoral, els motius de la seua constitució són ben diferents: els progressistes buscaven defensar els drets de les noves classes treballadores, els conservadors van "reaccionar" front açò amb els instruments disponibles: la democràcia i els partits polítics. També queda bastant clar una diferència en el funcionament psicològic del pensament progressista i del conservador: El pensament progressista està més ideologitzat, admet la discrepància interna, fomenta la participació i la crítica, rebutja el dogmatisme, l'autoritarisme i les estructures verticals. Té una visió positiva del ser humà: "l'home es bo per naturalesa". En l'altra banda, el pensament conservador, pel contrari, parteix d'una imatge del ser humà negativa: "l'home és un llop per als propi home", per tant cal una única autoritat forta, que es troba en possessió de la veritat, per a que faça complir la llei. És un pensament més paternalista. Amb tot aquest rotllo vull dir que no té per que ser possible una simetria en l'organització política als dos costats del centre polític.

En tot cas, des del meu punt de vista, la creació d'un nou partit polític de centre dreta depèn fonamentalment de que grups d'interessos troben incapaç l'actual PPCV de crear un entorn favorable a les seues activitats econòmiques. En aquest sentit, sí és cert que darrerament els empresaris valencians han estat crítics com mai amb el govern. Crípticament crítics, en absolut de forma oberta, però d'una manera que no s'havia vist mai al País Valencià, quan sempre la sintonia entre els empresaris i el Consell/PPCV ha estat total. En la mesura que la situació econòmica valenciana empitjore -i aquest empitjorament concret del nostre país els empresaris saben ben bé que en part és culpa del govern de Camps- és possible que algú trobe oportú o necessari l'aparició d'un partit polític que es situe en la mateixa franja electoral del PP, oferint-se com alternativa i substituint-lo en el poder. Ja veurem.

Suicidi o accident laboral?

Les recents noticies de suïcidis en empreses franceses com Renault o France Télécom demanden una reflexió important sobre les condicions de treball en les empreses, especialment en un moment econòmic tan agitat. És interessant aquest article de Daniel Cernuda sobre el reconeixement d'aquest suïcidis com accident laboral aparegut en Cinco Días:

"Aquí se encuentra el quid de la cuestión y la averiguación del nexo causal que se requiere para catalogar el suicidio como accidente de trabajo: los problemas emocionales derivados de las condiciones laborales que llevan al empleado a adoptar tan drástica medida fruto de las situaciones de angustia y tensión que su vida laboral le produce".

Noves tendències en la investigació de l'estrés laboral i les seues implicacions per a l'anàlisis i prevenció dels riscos psicosocials

Pel seu interès per als psicòlegs socials en particular i la resta de lectors interessants en general, enllaço ací la lliçó magistral de José M. Peiró -Catedràtic de Psicologia Social i de les Organitzacions de la Universitat de València, referent mundial en quant a la seua especialitat d'investigació- en l'apertura de l'actual curs acadèmic a la Universitat de València.

Mónica García-Renedo ens parla de la intervenció psicològica en desastres

La meua amiga i companya a la Universitat Jaume I de Castelló, la tècnica del Observatori Psicosocial de Recursos en Situacions de Desastres (OPSIDE) Mónica García-Renedo, apareix avui en el periòdic Mediterráneo parlant sobre el seu treball. Voldria destacar dues de les diferents idees que recull la entrevista. Per una banda, la importància del seguiment de les víctimes d'una situació de desastre. Habitualment, quan esdeve una d'aquestes situacions, els mitjans de comunicació i la comunitat internacional s'aboquen a la col·laboració i l'ajuda. Aquesta fase porta el nom de "lluna de mel", per l'atenció i recolçament que porta a les víctimes. Però un cop passat aquest primer moment, és habiutal que altres noticies s'emporten el progragonisme dels titulars. Aleshores, el país o comunitat que ha patit el desastre es troba que l'ajuda i la premsa s'en han anat a un altre costat. En aquest moment apareixen conductes de ràbia i indignació, en una fase anomenada de "desilusió". García-Renedo demana en aquest cas mecanismes públics i xarxes de recolzament comunitari mesos després del desastre per a efectuar un seguiment dels afectats i poder oferir recolzament psicològic.
Un altre dels temes que sorgeixen en l'entrevista i que em sembla interessant és com es veuen afectats per la situació els cosos d'intervenció (bombers, protecció civil, etc.), que es poden considerar com a autèntiques víctimes ocultes de les situacions de desastre. En aquest sentit és molt important la formació psicològica d'aquests professionals que intervenen en desastres, per prevenir futurs problemes.