Reprodueixo a continuació el meu article que comenta el llibre "Democracia monitorizada" publicat a la web de la Fundació Nexe.
Títol: Democracia monitorizada en la era de la nueva galaxia mediática. La propuesta de John Keane.
Autor: Ramón Andrés Feenstra
Editorial: Icaria Editorial
Any: 2012
La resposta de la ciutadania espanyola a la gestió del govern de José
María Aznar dels atemptats de Madrid de l’11 de març del 2004, les
mobilitzacions del 15-M durant el 2011 o l’anomenada «Primavera
valenciana», han estat moviments de protesta populars en què les noves
tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un
protagonisme clau.
Aquestes protestes s’han interpretat àmpliament com una reacció de la
ciutadania davant les deficiències de participació de les actuals
democràcies representatives. El concepte de democràcia participativa —i
la mateixa demanda de més participació ciutadana— han estat també
protagonistes de l’actual discussió pública. Només un exemple més, la
imminent publicació d’un nou quadern Demos per part de la Fundació Nexe
que tractarà sobre una sèrie de propostes de regeneració democràtica en
l’àmbit valencià.
El llibre de Ramón Feenstra tracta, precisament, d’explicar l’encaix
d’una determinada manera d’entendre aquestes noves tecnologies en el
context d’una exigència ciutadana de més i millor democràcia. Feenstra
es basa en la proposta teòrica de democràcia monitoritzada del politòleg
de la Universitat de Sydney, John Keane, per a explicar els moviments
de protesta dels quals parlàvem abans.
Segons aquest plantejament, la monitorització de les institucions
polítiques (governs, parlaments), de les actuacions polítiques (les
lleis) i dels mateixos representants polítics, per part de la ciutadania
i mitjançant les TIC, tenen com a conseqüència que els centres de
decisió política es converteixen en «edificis de vidre», i, per tant,
les males pràctiques són més difícils de donar-se o són denunciades
precoçment. Els protagonistes d’aquesta acció de monitorització són —han
de ser, sobretot— els ciutadans. Però també són agents de la
monitorització les entitats —pensem en Wikileaks— o els mitjans de
comunicació i els seus professionals.
El llibre insisteix també en el paper dels mitjans tradicionals de
comunicació, que estan veritablement en un procés de canvi que no se sap
on acabarà duent-los. La decadència mediàtica o la concentració
mediàtica són problemes greus que els afecten, amb conseqüències com la
bretxa digital, la desigualtat comunicativa o el monopoli mediàtic.
Aquesta és una altra raó a favor del protagonisme dels ciutadans en la
monitorització de l’àmbit de govern. Evidentment, la teoria defensa que
els mateixos ciutadans no poden fugir de la seua responsabilitat en
l'assumpció d’un paper actiu.
Aquesta visió del paper de les TIC i la ciutadania en la regeneració
democràtica entronca clarament amb una visió optimista dels efectes de
la globalització, o d'almenys una faceta de la globalització. És una
proposta atractiva i intel·ligent per a tornar a la ciutadania part del
poder de decisió i de participació pública que la tradicional democràcia
representativa havia, en certa manera, neutralitzat. En definitiva, es
tracta d’un llibre molt interessant per a explicar quin pot ser el paper
que jugaran les TIC en el desenvolupament d’una democràcia més
participativa.
Més sobre la teoria de Keane:
«¿Democracia monitorizada? La historia secreta de la democracia desde 1945.»
Conferència de John Keane a la Universitat Jaume I, el 5 de febrer de 2009.
