Aquesta crisi econòmica a què sobrevivim és una crisi econòmica i ètica, que ara està derivant ràpidament cap a una crisi social. És una crisi econòmica per l’esclat de les bombolles financera i immobiliària, en un context de pèrdua de control dels estats sobre l’economia mundial a favor d’interessos econòmics corporatius.
És una crisi ètica, perquè precisament les decisions polítiques i econòmiques s’han pres, a tots els nivells —local, regional, estatal i mundial— donant l’esquena a un conjunt de valors suposadament de referència per a les societats democràtiques: democràcia, justícia social, igualtat, solidaritat.... De fet, estan recollits explícitament en les lleis i constitucions de les principals democràcies occidentals. Ben al contrari, sembla que els principis rectors d’aqueixes decisions han estat més aviat els seus contraris: egoisme, cobdícia, corporativisme, competitivitat, autoritarisme...
Com a conseqüència, la crisi social en la qual ha desembocat la crisi econòmica i ètica mereix a partir d’ara la nostra major atenció i preocupació. La gestió política interessada (defensora d’interessos que no són els públics, els de tots), la mala gestió pública i la corrupció ens porten cap a un empobriment general de la societat: tancament d’empreses i caiguda de l’activitat econòmica, atur desbocat, caiguda de la renda, desmantellament dels serveis públics... I ens porten també cap a un trencament social.
Els elements d'aquesta crisi social són múltiples. Cada cop es desconfia més de la classe política que ens ha portat a aquesta situació, i això suposa, conseqüentment, una perillosa desconfiança en el propi sistema democràtic. Les estructures familiars de suport enfront dels problemes econòmics s’han afeblit per la pròpia dinàmica de modernització social de les darreres dècades. El teixit associatiu s’ha estancat en un model d’entitat prestadora de serveis, alimentada per subvencions públiques, deixant de banda la funció de via de participació ciutadana, d’interlocutor crític amb els poders públics. La individualització de les relacions laborals i un cert conformisme dels sindicats han afeblit el poder col·lectiu dels treballadors. Així tenim com a resultat una societat més dèbil, en una posició més difícil a l’hora d’encarar els interessos econòmics corporatius globals que se li enfronten.
La solució exigeix reconstruir eixe teixit social, des de la mateixa base social. Les campanyes pseudopopulars dissenyades des de les noves ferramentes de màrqueting polític a Internet, poden ser cridaneres i crear o activar emocions i motivacions compartides, però no sorgeixen d’iniciatives amb una base social àmplia, no es transformen directament en acció real. O almenys no amb la intensitat necessària. Hi ha també honroses excepcions, però són minoritàries i no són capaces de mobilitzar a grans conjunts de la societat. El teixit cívic es troba en un perillós estat vegetatiu del qual només pot eixir si recupera la seua funció de via de participació ciutadana, d’escola de democràcia.
