La via valenciana cap a un nou model productiu
El model productiu valencià s’ha caracteritzat per la producció de bens i serveis de baix valor afegit, (turisme de sol i platja, abús urbanístic, producció industrial de baix valor afegit…). Aquesta aposta econòmica ha estat un factor clau en les greus conseqüències socials i econòmiques que hem patit al País Valencià com a conseqüència de la crisi econòmica. Tradicionalment l’economia valenciana ha competit a base de preus baixos, aconseguits amb ma d’obra poc qualificada i mal remunerada. De fet, aquest ha estat el paper “subsidiari” de les economies perifèriques d’Europa en el darrer terç del segle XX, abastir de ma d’obra barata les economies “centrals” del continent. Per dir-ho d’una altra manera, em estat “la Xina” d’Europa durant el anys 60, 70, 80… Ja molt abans de la recent crisi econòmica, algunes veus crítiques advertien del perill d’aquest model econòmic: els països emergents, sobre tot la Xina, anaven a fer impossible continuar competint a base de preus baixos, cosa que finalment veiem que ha passat.
Davant d’aquesta situació, els experts demanen un canvi de model productiu que faça la nostra economia més productiva i competitiva. Es tractaria d’anar deixant darrere eixe model econòmic que busca competir a base de preus baixos i transitar cap a noves activitats econòmiques, mes centrades en la generació de valor afegit en els productes i serveis que ofereixen, per tant d’obtenir una avantatge competitiva respecte dels altres territoris amb els que competeix. Caldria trobar noves activitats econòmiques, emergents, en les que poder posicionar-se respecte altres territoris de manera avantatjosa. En aquest sentit, tot estaria per inventar, però podem imaginar exemples com les energies renovables, la logística, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) o les ciències biomèdiques.
Cal tenir en compte que eixe nou model productiu no implica necessàriament abandonar sectors tradicionals valencians i buscar-ne de nous. Tot just el contrari, és del tot necessari impulsar un canvi en les activitats econòmiques tradicionals, per a que a partir del seu potencial i el seu “saber fer” acumulat des de fa molt de temps, puguen transformar-se en activitats econòmiques més productives. Això s’hauria d’aconseguir mitjançant millores en els processos de producció i sobre tot per una major aposta per la innovació (el que es coneix per R+I+d). Estem parlant de sectors com l’agroalimentari, el moble, el taulell, el tèxtil, el calcer, la construcció o el turisme.
Aquest canvi de model productiu es traduiria en millores en la competitivitat dels nostres bens i serveis, que es vendrien millor, donant peu a un creixement econòmic, una millora dels salaris dels treballadors i una millora de les condicions econòmiques i socials en general. La inversió continuada en la innovació necessària asseguraria en el futur anar sempre per endavant de la competència, assegurant llocs de treball i a més a més generant-ne de major qualificació, i per tant millor remunerats.
En definitiva, un nou model econòmic ha de ser capaç de conjugar noves activitats econòmiques i una revitalització de sectors tradicionals, a més d’impulsar formes de major participació dels treballadors i la societat en les decisions econòmiques i en la organització del treball, amb l’objectiu final de crear més i distribuir millor la riquesa.
Raül Burriel és membre del Consell Nacional de l’ACV Tirant lo Blanc i patró de la Fundació Nexe
