Els països més desenvolupades es recolzen en el potencial del seu capital humà per a mantenir-se al capdavant de la innovació tecnològica i maximitzar la productivitat de les seues economies. És evident que el País Valencià no ha estat precisament paradigma d'açò en la seua història recent. El creixement econòmic valencià dels darrers 50 anys s'ha basant fonamentalment en la bona relació entre qualificació del seu mercat de treball i baixos costos laborals. Ací venien les empreses industrials del primer mon a instal·lar les seus grans centres de producció (automòbil, petroli, química...). En aquest període, el turisme també ha suposat una font de riquesa per al país i, a més, del creixement de la construcció d'habitatge residencial hem arribat al creixement immobiliari fora de control que hem viscut els recents anys. A tot açò hem de sumar sectors industrials claus i molt localitzats --clusters-- els quals hem assumit amb una falsa seguretat que constituïen el model econòmic valencià tradicional, de tota la vida.
En els darrers 10 anys, molt abans que començara tan sols a albirar-se l'actual crisi, hem assistit a la pràctica desaparició de la indústria tèxtil i del calcer i sembla que només el taulell ha estat capaç d'anar adaptant-se als canvis, encara que falte vore com se'n sortirà de la situació actual.
Paral·lelament, el sistema educatiu, que ha de proveir de capital humà a eixa economia basada en la innovació tecnològica i la productivitat, presenta les dades de fracàs escolar més altes de l'estat espanyol. I les universitats, que haurien de liderar --a falta d'altres lideratges-- tant la creació de capital humà com de la innovació tecnològica, veuen disminuir tant els estudiants matriculats, com els graduats i també el finançament públic (el finançament privat ha estat sempre molt baix).
No és la meua intenció ací ser exhaustiu ni detallat en aquestes explicacions, que només volen ser introductòries al tema que realment vull exposar: com està afectant aquesta crisi i augment de l'atur als titulats universitaris?
La afirmació de que la universitat és una fàbrica d'aturats es una afirmació tant coneguda i acceptada per empresaris, mitjans de comunicació i societat en general, com falsa. És d'eixes afirmacions que de tant de repetir-se semblen certes, a pesar del que han demostrat multitud d'investigacions que han abordat aquest tema.
El cert és que tots els estudis i registres de dades (qualsevol ho poc verificar tant sols entrant en la web de l'Institut Valencià d'Estadística: www.ive.es) demostren que les taxes d'activitat i d'ocupació són més altres entre els universitaris que entre la resta de la població, i que les taxes d'atur són més baixes.
El mes passat es van fer públiques des dades de l'Enquesta de Població Activa del darrer trimestre de 2008, posant-se en evidència el fort impacte de la crisi sobre l'ocupació que ja vaig comentar la setmana passada. M'ha semblat interessant fer una gràfica que mostre les taxes d'atur generals i dels titulats en els darrers anys del quart trimestre de l'any (2005, 2006, 2007 i 2008). A més, he afegit la relació entre l'atur universitari i el general, o el que és el mateix, quin percentatge de l'atur general suposa l'universitari. Açò es pot vore en la figura següent.
Entre 2006 i 2007, mentre que l'atur augmentava entre el total de la població activa (del 8% al 9%), era ben evident que disminuïa entre els titulats universitaris (del 6,9% al 6,3%); senyal que la crisi ja començava a mostrar els primer símptomes i que els titulats ho estaven resistint millor que la resta de població en condicions de treballar. Durant 2008 es produeix l'entrada del tot en la crisi econòmica, amb un augment del atur entre el quart trimestre de 2007 i el mateix moment de 2008 de 5,85 punts en la població general, que només és de 2,1 punts entre els universitaris. Si en el quart trimestre de 2005 l'atur entre els titulats universitaris era el 86,25% de la xifra de l'atur entre la població general, el quart trimestre de 2008 aqueix és només el 56,57%. Durant la crisi s'ha destruït proporcionalment menys ocupació entre els titulats universitaris que entre el total de la població activa.
En aquest moment, quan encara no es pot saber quan començarà a deixar-se de destruir ocupació i ni tan sols quan començarà a crear-se'n, i molt menys si podrem tornar a les dades relativament positives dels darrers anys, sembla ben clar que els titulats universitaris estan resistint millor la crisi que els treballadors amb altres nivells de formació.
Es podrà recuperar en el futur l'ocupació destruïda durant 2008? Prefereixo fer la pregunta d'una altra manera: Seran els mateixos sectors econòmics que van crear tanta ocupació els primers anys del segle XXI els que tornaran a crear-ne desprès d'aquesta crisi? Sembla prou evident que no. Ni les indústries tradicionals de l'automòbil i del petroli, íntimament relacionades, ni la construcció sembla que tornaran a tenir l'espenta que han tingut els darrers 10 anys. Algunes veus als països industrialitzats, i sembla que el govern Obama va en eixa línia, apunten cap a una reconversió industrial global, que passaria per desenvolupar noves fonts energètiques menys contaminants a l'hora que nous mitjans de transport, el que comportaria un augment de la demanda de ma d'obra més qualificada. Vegem-ho amb un exemple concret. Una possibilitat --entre altres-- per a sortir de la crisi seria la substitució del parc mundial de vehicles amb motor d'explosió per nous models, desenvolupats gràcies a la innovació tecnològica, noves formes de producció i noves fonts energètiques. El País Valencià deuria estar preparat –en capital humà, científic i inversor-- per a participar en el grup de països i regions que lideren aquest canvi.
Publicat a La Veu de Benicarló en dues parts el 13 i 20 de febrer de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada