- Bon dia. Què teniu temaris d’oposicions?
- Què?
- Que si tenéis temarios de oposiciones
- Bon dia. Volia una càmera digital.
- Disculpe, es que yo no hablo valenciano
- Ah! Bueno... Quería una cámara digital.
En aquestes dues situacions l’interlocutor en cap moment ens ha demanat que deixarem de parlar valencià i parlarem espanyol. En canvi, la nostra conducta ha estat immediatament (automàticament) canviar de llengua. Per què ocorre això? Podem intentar fer vida en valencià sense trobar-nos en aquestes situacions que, la majoria de les vegades, ens fan sentir malament com a valencianoparlants? Els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés ja fa uns anys que treballen aquests temes mitjançant els tallers per la llengua. Ara han condensat els seus coneixements i les seues experiències en un llibre amb un títol molt revelador “Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català” (Angle Editorial).
Els autors ens ofereixen en aquest treball pautes sobre com actuar i sortir-nos-en de la manera més exitosa possible d’aquestes situacions d’ambigüitat lingüística en les que la majoria de vegades en surt perdedora la nostra autoestima i la nostra llengua.
Al meu parer, l’assertivitat lingüística -continuar parlant en valencià encara que el nostre interlocutor ens parle en una altra llengua- és, sense cap mena de dubte, la ferramenta més efectiva per a aconseguir augmentar l’ús i el prestigi social de la nostra llengua. Demostrem la utilitat social del valencià als nouvinguts i a la gent d’ací que no el parla. Donem exemple als altres parlants que no s’atreveixen. Ens fa guanyar visibilitat com a grup social i ens allunya de convertir-nos en un gueto. Ens fa deixar d’estar a la defensiva en quant a la recuperació de la llengua per passar a prendre la iniciativa...
Així doncs, us recomano moltíssim aquest llibre, que el llegiu i, sobre tot, que poseu en pràctica les activitats que proposa.
-plas, plas, plas...
ResponElimina-Què vol dir això?
-Nada, nada, que le aplaudo Raül, que le aplaudo
El mèrit és de Ferran i Gemma, però gràcies igualment.
ResponElimina